"Dos amics de 20 anys": Espriu i Rosselló-Pòrcel

En l’Espai Illes Balears que està desenvolupant-se a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània tingué lloc anit, 11 de novembre, la presentació del llibre Dos amics de 20 anys. Carles Cabrera, com a representant del govern balear obrí l’acte, i a continuació donà peu a l’il·lustre poeta valencià Jaume Pérez Montaner que dissertà al voltant de la màxima que extragué de l’escriptor Josep Palacios: Oh, amics meus: l’única veritat és que no n’hi ha cap, d’amic; tot enllaçant-ho amb el títol del llibre per a contraposar-la. Ens assegurà que l’amistat entre Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel anà més enllà de la relació personal, i durà tota la vida d’Espriu, qui la mantingué més enllà de la mort jovenívola de Rosselló-Pòrcel al llarg de la seva obra.Després, el mallorquí Xavier Abraham, contrabandista de poemes i perruquer poètic, autor del llibre, un llibre escrit amb imatges, ens contà la gènesi, creixement i presentació en societat de l’exemplar encarregat i apadrinat pel Govern Balear i Sa Nostra Caixa Balears. Poguérem escoltar un parell de poemes de Rosselló-Pòrcel. En transcric un:

A Mallorca, durant la guerra civil

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turnos
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,

com en la nit les flames a la fosca.

En acabat l’acte, ens oferiren una picaeta a tots els assistents.Una vesprada molt profitosa, una més, que ens oferí l’OCCC de cultura nostrada. La joia de llibre el poguérem adquirir per una quantitat mínima (10€).

JO, MATRIUSCA

Llegia amb tanta avidesa que l'aigua li tastà els llavis abans de travessar l'ona. Nadà fins a la pàgina següent per buscar la platja, però anà a parar a un despatx de detectiu gras i de secretària rossa amb pit generós. Relliscà pel llom de lletres daurades i entrà en una sala on en Bogart s'inflava a besar flaques. Es tragué l'abric i es veié seduint l'amant de sa mare. Lolita obrí un dels llibres amagats i oí que algú escridassava: Isidore... Isidore. I el senyor Ducasse no responia. Sóc el Comte de Lautréamont. I tots els surrealistes es deixaren créixer les ungles durant quinze dies. Però els gavatxos no pogueren prendre Girona, massa mosques. I a Felip V li baixava eternament la sang al cap. I t'engronsaves pel cantell de les pàgines per tornar al silló. Llegia amb tanta avidesa que l'aigua li tastà els llavis...

SEMPRE HI SÓC

Esmicolaren l'hora i el mirall
en la fulla negra.
La línia blanca del desert
soterrà la llum de l'ull.
I fou quan aprengueres el miratge
per on entres sovint:
l'imperi de la música fa busques de so.

EL TREN

Faig furts al temps
i bescanvie el cercle pel casc
i m'acoble al seient de la sella
i cavalque en un temps impossible.
Conqueresc l'espai pretèrit
en un paral·lelisme d'acer i d'afany.
Cavalls de llautó
en somnis de sageta,
deler i deliris de l'infant
en l'ull viatger de l'home.

133è JOC LITERARI DE TIBAU

TARDOR

Entre el sol i la neu
ets aigua necessària,
anunci llostrejant d’una mort
que oreja entre les fulles

com una melodia cega.

Espai Illes Balears: Presentació "Paraula de poeta"

Un pont de mar blava es va establir entre el País Valencià i Ses Illes. Dimarts 3 de novembre, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània va possibilitar que dues veus poètiques illenques arribaren als assistents que s’havien congregat al terrat del Centre.
Carles Cabrera, després d’explicar-nos algunes de les activitats culturals del govern balear, presentà els números 25 i 26 de Paraula de Poeta, revistes monogràfiques d’autors illencs dirigides a fer difusió pels instituts.
La primera d’elles era la del poeta Damià Pons, i com que ell no pogué assistir llegiren poemes seus l’actriu Pepa Alòs i el poeta eivissenc Manel Marí.

Ací deixe una mostra, l’últim tercet de La pàgina blanca atemoreix la meva veu

Estenc sobre la taula els meus enigmes,
Una taronja, un llibre, el sexe i un guant:
Es compon el poema com un joc d’imants.

El número 26 correspon a Josep Lluís Aguiló.Us deixe el poema Maria Enganxa on l’autor poetitza el personatge popular que habita a les aigües dels pous i enganxa capriciosament a alguns que s’hi aboquen.

MARIA ENGANXA

A la cisterna, devora la manxa
que regala la llimonera olorosa,
hi neda l’anguila més llefiscosa
i m’hi aguaita na Maria Enganxa.

Na Maria porta un ganxo de ferro
tot rovellat, amb la punxa corcada
i em vigila tot el temps, afamada,
quan trec el poal per omplir el gerro.

Espera ajaguda sota el mirall
que fa l’aigua obscura. El garfi untat
de salivera profetitza el tall

que m’arrossegarà al fred llit blau.
Cos ofegat, ceruli enamorat,
seré de na Maria el mort esclau.

Les veus germanes de mar enllà, amb el seu to especial de pi i salobre penetraren terra endins per a gaudi dels presents.
En acabant rematàrem la nit uns quants de nosaltres en el mític restaurant del Barri del Carme, Ca Bermell, de ressons mallorquins.

Camí d'amor en els Jocs Literaris de Tibau

L'escriptor tortosí Jesús M. Tibau ha inclòs una de les meves novel·les -Camí d'amor- en els Jocs Literaris que organitza des de fa molt de temps, i en els quals solc participar sovint:
El mes de novembre tinc el plaer de sortejar un premi doble.
Per una part, el tercer lot de llibres ofert pels seus autors i autores, i que la persona guanyadora rebrà a casa degudament dedicats, format per:
- El final del joc, de Gemma Lienas
- L'efecte espantall, d'Agustí Masip
- El primer volum de les obres completes de Joan Cid i Mulet (dedicat pel prologuista Emigdi Subirats)
- Aigües fondes, de Francesca Aliern
- Camí d'amor, de Francesc Mompó
- Camp de mèrleres, de Francesca M. Pujol

D'altra banda, l'Ajuntament de Tarragona, dins de les activitats de la Tardor Literària que organitza cada any, també cedeix un lot de llibres que han estat Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Més informació al blog 5 sentits.
- Eva Baltasar, Atàviques feres (premi Comas i Maduell 2008)
- Ramon Vernet i diversos autors, Atracament i altres contes (premi TINET 2008)
- Dolors Borau, Com una pedra (premi Pin i Soler 2008)
- Enric Balaguer, La casa que vull (premi Rovira i Virgili 2008)
- Diversos autors, Artur Bladé i Desumvila: escriptor de l'ebre català, cronista de l'exili, 2008.
El termini per a participar a qualsevol dels jocs del mes d'octubre acabarà l'1 de desembre. L'endemà faré el sorteig entre tothom que encerti algun dels jocs.Aquí podeu consultar el funcionament general dels jocs literaris.

HALLOWEEN O LA NIT DELS MORTS

Com deia en els posts anteriors, la setmaneta va donar per a molt. Dissabte, després d’anar a la manifestació contra Camps i la corrupció del Partit Popular al País Valencià, d’anar després al lliurament dels Premis Octubre, encara se’m va allargassar per fer-me una copa i per poder veure el trist espectacle d’una moda d’importació americana, com els Mc Donald’s o el fast food, que omplia la ciutat. I dic bé que omplia, perquè l’omplia de gent disfressada i de deixalles i destrosses de testos i mobiliari públic. Milers de joves, joveníssims –12, 13 o 14 anys en molts casos– omplien la mateixa plaça de la Verge que unes quantes hores abans havia estat presa pels manifestants.
Tots aquests combregants del Halloween s’havien disfressat de manera tan original que semblaven clònics. La immensa majoria d’ells anaven de vampirs xucladors de sang i de bruixes elles.
Bé, deixant de banda l’estil de la disfressa, qui per originalitat traspassen les arrels –fent una dolentíssima relectura d’Ausias March– em vingué al cap com celebràvem els valencians de la meva zona la nit dels morts quan érem xicotets. Ens ajuntàvem en colletes d’amics i buidàvem els melons d’alger per fer-ne fanalets. Els decoràvem amb motius nocturns –estrelles, llunes, escales que pujaven al cel, muntanyes fosques...– tot a punta de navalla i amb la destresa que ens podia permetre la corfa del meló i els vuit o deu anyets que teníem. Després, evidentment els havíem tret primer la polpa, els enganxàvem amb uns cordells i els penjàvem d’una canya amb un ciri encés a l’interior. I tots, en processó com una santa companya, anàvem per uns carrerons sense massa llum cantant melodies adhoc, com aquella que deia:

El sereno té un gos negre
que li diuen Capità,
s’ha ficat dins de la cuina
i s’ha menjat tot el sopar.

Tornada:
Sereno, sereno
dis-me quina hora és
la una, les dos,
van a tocar les tres

I allà que anàvem tota la colla de xiquets del raval pels carrerons més foscos per fer-nos els valents. Ai las! Sic transit gloria mundi.

MANIFESTACIÓ CONTRA LA CORRUPCIÓ A VALÈNCIA

Ja havia dit que portava una setmaneta d’esdeveniments que déu n’hi do. Dissabte per la vesprada vaig anar a la manifestació contra la corrupció del Partit Popular al País Valencià en què es demanava, entre d’altres coses, la dimissió de Camps com a president de la Generalitat i la fi de la corrupció en aquesta dissortada terra, que diria Espriu.
Era un goig veure entre la gentada persones de totes les edats i de diverses tendències. Hi havia famílies amb els fills, gent jove, gent major... És a dir, hi havia una bona representació del que és el País Valencià; evidentment no hi serien tots aquells que són partidaris de la corrupció i del malbaratament dels diners i del territori de tots els valencians.
Quanta gent assistí a la manifestació? Molta per a ser un país que portem tants anys adormits i suportant la venda i la desaparició tant física com de manera de ser. Sembla ser que la Generalitat de Camps calcula que érem uns 2.200 extremistes, catalanistes. És la demagògica paraula que sempre utilitzen per a engrandir la xenofòbia contra Catalunya; algun dia, algú s’haurà de seure al banc dels acusats per aquest delicte. Segons fonts organitzadores en seríem uns 40.000. Jo en vaig veure moltíssims, com podem apreciar a les fotos i als vídeos que s’han penjat a la xarxa, perquè si esperem que la televisió blavenciana, el Campsnal 9 –que posava en un dels rètols– ho traguera, anem aviats.
Per a ser una manifestació convocada a través de la xarxa per la ciutadania ha estat tot un èxit i els partits polítics hauran de començar a prendre nota si no volen que el poble els arracone per obsolets, caducs i allunyats de la gent que diuen que representen.

Ah, de bell nou, CAMPS DIMISSIÓ.

XXXVIII PREMIS OCTUBRE

Anit en un Centre de Cultura Contemporània Octubre, tingué lloc el mític lliurament dels Premis Literaris Octubre en la seva XXXVIII edició, on s'homenatjà Ramon Llull.

El local del carrer Sant Ferran estava a gom. Tot i que disposa d'uns espais gens menyspreables hi havia tant de personal que a males penes et podies moure per poder saludar amics i coneguts vinguts de tots els indrets dels Països Catalans.

La música renaixentista es combinava amb músics ben actuals com Obrint Pas, Orxata Sound System... de la mà d'Ausias March.

Els parlaments dels polítics, massa llargs per al meu gust, es barrejaven amb les safates de menjar, massa minses també per al meu gust, oferides per unes cambreres que es feien mans i mànigues per moure's entre la gentada sense perdre el somriure més amable.

Finalitzà l'acte, com no podia ser d'altra manera, amb el lliurament dels XXXVIII Premis que foren recollits pels guanyadors: el d'assaig fou per a Vicent Sanxis; el de teatre, per a Manel Molins; el de poesia, per a Lluís Calvo i el de narrativa, per a Rafa Gomar.

Dos dies d'esdeveniments literaris

Porte un cap de setmana llarg i intens, i encara no s’ha acabat.
Dijous es lliuraven els XI Premis Literaris Ciutat de Torrent, dels quals formava part del jurat en dos modalitats: el de poesia, que fou declarat desert –doblement sucós per a la pròxima convocatòria- i el de narrativa, on Ivan Carbonell i Joan Pla, guanyador i finalista respectivament, foren guardonats entre un pomell d’excel·lents novel·les.

Ahir divendres els esdeveniments eren per partida doble, tots dos dintre dels actes celebrats en els XXXVIII Premis Octubre.
De vesprada vaig assistir a la Taula Redona de l’AELC: “L’experiència digital” amb els escriptors Manel Alonso, Toni Cucarella i Joan Navarro, moderats per Xavier Aliaga.

Sense que hom tinguérem una noció global que ens quadrara el paradigma de les noves –o no tan noves per als més joves- tecnologies s’acarà la situació des de diversos punts de vista, cadascú pessigant-la des de la seva experiència.
Diversos i interessants foren alguns conceptes tractats tant pels ponents com pel públic; el blog com a mitjà democràtic, la literatura digital i la literatura digitalitzada, els drets d’autor en la literatura digital, màquines expenedores de llibres, el llibre digital, experiències europees, immediatesa i lleugeresa del post...
Un públic participatiu i ple d’escriptors de tots els Països Catalans es repartia per la sala del Centre Octubre de València. El company Sebastià Bennassar i Llobera va ser un dels més participatius.
Ja de nit, quasi a hora de bruixes els Octubre havien organitzat un Recital Poètic a ca Revolta, al cor del barri del Carme: Maria Fullana, Eusebi Morales, Christelle Enguix i Francesc Mompó.

Un Ca Revolta ple a gom ens acollí en una nit màgica on quatre registres i quatre tons distints aconseguiren una atmosfera de calidesa entre els assistents. Durant més d’una hora la poesia senyorejà la nit.

Una vegada acabat el recital, uns quants de nosaltres, la rematàrem al mític Café Lisboa. Ps. I aquesta nit, el lliurament dels XXXVIII Premis Octubre.

FANG I FOC

Fang i foc de terra maresa,
pols burlada del camí,
oferida blana, com la voluntat d'una vestal,
als balbs dits de l'orfebre.
Nascuda múltiple com les meves germanes,
ales de temps m'acaronaren,
pa tou,
mans tendres per vestir-me mil vegades.
I ara romanc, nua en la nuesa,
ni vel ni gonella,
tornant a la pols del camí.
Ella ja havia nascut abans,
vida gegantina a les terres d'Àfrica,
negra mà i clau d'ivori
per a un naixement patrici.

ELS TITELLES

Ells ho tenien clar des del primer moment. Fins i tot hom podria dir que n'estaven contents. A mesura que l'hàbil mà i la freda tisora anava extraient-ne els patrons, ells anaven prenent consciència del seu naixement. Serien alguna cosa, per fi serien alguna cosa. I un dia es veieren enfundant les somniadores mans dels artistes, i somrigueren. Sí, havien nascut titelles i emplenarien els rostres de somriures, d'ingènues preocupacions, de blaves pors, de llargues aventures, i sempre sempre d'il·lusions.
Però un dia els nens, els nins, els xiquets, els nois i els al·lots deixaren d'assistir al teatre dels somnis i els titelles hagueren de refugiar-se darrere del cristall per veure'ns.
Ara els toca a ells gaudir del gran espectacle de titelles.

Pep Gimeno, Botifarra, al Gran Teatre de Xàtiva

En un teatre a rebentar de personal, presentava ahir per segona vegada en dos dies el nou disc: Te’n cantaré més de mil. Des del mateix moment que Frechina obrí l’acte que començàrem a gaudir de la veu de la terra en la gola d’un grandíssim Botifarra. Aquest cantaor de Xàtiva té l’encís d’agradar a tot tipus de gent, des dels més joves fins a la gent més major que veu en ell la memòria d’un poble que es nega a desaparéixer, i el Botifarra la pessiga per la cultura popular i ens la retorna feta cançó de sempre. Arribàrem al teatre i, després de saludar un grapat d’amics, ocupàrem la localitat que havíem tret, i vés per on era la mateixa que la nit anterior havia acollit al senyor batlle de Xàtiva –aquell que deia que als professors que deien aleshores i gairebé calia rematar-los, se’n recorden?–. No sé què feia el sinyo Rus en un acte com aquest en què no tenia res a veure. Que la gent del seu poble li fera la foto? Bé, ja s’ho farà.
Com deia, un Botifarra incommensurable i acompanyat per una bona colla de músics, a més dels habituals –Miquel Gil, Obrint Pas, Cantaors de diversos indrets del País Valencià com Jorge Cobos i Jacint Hernàndez, també amb la veu de la gran Lola amb una deliciosa cançó de bressol, l’orquestra de músics, amb tots ells anà, entre explicació i explicació, entre refranys i dites, esfilagarsant tot el ventall de cançons del nou disc com "Les Folies", "Romanç de les jugadores del burro", "l’Havanera Tita", "Bressol", "la Despertà" o "Romanç de Senyera”, i alguna del vell –Si em pose a cantar cançons–. Amb ells, una parella de ballaors dramatitzaren algunes cançons donant-los una plasticitat envejable. Diversos foren els moments en què féu embogir d’aplaudiments i d’ovacions –sense necessitat de sacrificar cap ovis com feien els romans; solament les necessàries metafòricament parlant–, però jo en destacaria un parell: Quan des de l’escenari començà a descendir el fill de puta del Borbó Felip V cap per avall–no hem d’oblidar que fou ell qui manà encendre Xàtiva amb els defensors dins; per això es diuen socarrats–, i un penó a l’altre costat amb la quadribarrada. El públic s’hi deixà el palmell de les mans al teatre. L’altre fou quan cantà la Malaguenya, aquella que en una de les cobles diu: Sóc del cor de la Costera/ del poble dels socarrats/ allà on renaixen les cendres/ del meu País Valencià.
He destacat aquests dos moments, però la vetlada fou un permanent estat d’aplaudiments pur. Qui puga veure alguna vegada el Botifarra que no se’l perda; i qui es compre el disc estarà comprant un poc de la cultura popular d’aquestes dissortades terres tan maltractades pels seus governants. També tindrà a les seves mans la il·lustració que el pintor Jordi Albinyana (en la fotografia) realitzà exprés per a aquest disc.

Quan acabà l’acte encara tinguérem temps uns quants de fer petar la xarrada amb el mateix Botifarra en un local de l’Albereda de Xàtiva.

MUSIQUETES DE LA BRESSOLA A L’AUDITORI DE BARCELONA

Un moment de l'actuació

Acabe de fer-me un bon entrepà de quilòmetres; el companatge s’ho valia.
Anit vaig estar a l’Auditori de Barcelona gaudint de la musiqueta dels nins de la Catalunya nord, del sostre de casa. Aquest estiu, ran de la presentació d’una novel·la meva a l’UCE de Prada em convidaren a estar anit en aquest acte per recolzar la meravellosa tasca que hi estan fent una gent que començà el 1976 en un baix a Perpinyà contra tot un Estat centralista francés i que actualment compta amb més de 700 alumnes des de la bressola fins a tercer de secundària. Allà en aquelles terres, als peus del Canigó, on fa més de mil anys va nàixer el català i que en el segle XVII ens foren furtades i segrestades gràcies als estats espanyol i francés, hi ha tot un moviment que lluita perquè cap dels germans del sud, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, els deixe de banda. Ells són, sense cap mena d’exclusió, origen i part fonamental de la gran nació catalana.
Bé, anit, com deia, em vaig deixar engronsar per la musiqueta d’aquests nins, magníficament dirigits pels seus professors i per un grup musical que portava la veu animadora.

Amb el cantant i animador Ramonet del grup Mr Sequah

No faltaren tampoc els parlaments d’aquella gent històrica –Enric Larreula, Miquel Mayol, Joan Pere Le Bihan, etc.– que 33 anys després encara ens encoratjaven a tots perquè continuàrem treballant per la unitat i perquè mai no perdem el nord.

Amb Joan Pere Le Bihan, Toni Teruel, Carmina Naval i Ricard Gené

Tot un goig! Aquesta matinada m’he emportat cap al meu País Valencià l’estima, el record i els uendos de tots els meus avantpassats, així com les tonadetes d’unes veus jovenívoles, de les veus del futur.
Ps. Podeu descarregar de forma gratuïta i legal totes les cançons a: http://www.musiquetes.cat/. Salut i Terra.

Recital Poètic a Ca Revolta

Entre les conferències i activitats organitzades amb motiu dels XXXVIII Premis Octubre figuren aquestes dos programades per al divendres 30:

• 17:00h al Centre Octubre. Taula redona: L'experiència digital, amb Manel Alonso, Toni Cucarella i Joan Navarro. Modera Xavier Aliaga.
• 23:00h a Ca Revolta. Recital de poesia amb Christelle Enguix, Maria Fullana, Eusebi Morales i Francesc Mompó, un servidor.

Tot seguit deixe una mostra de poemes que llegiré eixe dia:

Cançó de bressol: Manel Alonso i Vicent Penya

Els amics Manel Alonso i Vicent Penya m'envien aquesta cançó de bressol, text de Manel i arranjaments de Vicent, d'un to proper i encisador.