Uendos, Greixets i Maremortes

NIT ERÒTICA A CA LES SENYORETES D'OTOS

2012-02-12T19:22:00.000+01:00

Anit, 11 de febrer, als peus del Benicadell Aleixa regalà uns graus de temperatura a les gèlides terres de la Vall d’Albaida. Ca les Senyoretes d’Otos –hotel rural regentat per l’escriptor Joan Olivares i família– reuní una cinquantena de persones per a celebrar la nit temàtica dedicada a l’erotisme i a l’amor. En aquest marc es presentà la novel·la Somiant amb Aleixa. L’acte començà amb les paraules de Joan Olivares, guanyador en dues ocasions del Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida. Tot un luxe. Tot seguit caldejàrem un poc l’ambient llegint un fragment de l’obra. En acabant debatérem amb els assistents la gènesi de l’obra i la tècnica d’escriure a quatre mans.

Durant el sopar el pintor ollerià Jordi Albinyana obsequià a cada parella amb una xilografia numerada (una sèrie limitada de 25 còpies) i signada inspirada en la figura del personatge de la novel·la, Aleixa.

Com que compartírem taula amb ell i gràcies als caldos de la Comarca tinguérem l’honor que ens il·lustrara de manera molt lliure un exemplar per a nosaltres amb un apariat de l’escriptor Joan Olivares: Si te la mama Aleixa... ni la raspa et deixa.

Un sopar ad hoc a la temàtica de la nit magníficament elaborat per la mestressa Assumpció Olivares que compartírem en molt bona companyia.

Crònica i fotografies: Mompó i Climent

NIT ERÒTICA A CA LES SENYORETES (OTOS)

2012-02-09T20:06:00.000+01:00

Aquest dissabte 11 de febrer celebrem la Nit de Sant Valentí a Ca les Senyoretes d'Otos (la Vall d'Albaida) amb un menú molt suggeridor.

Encara sou a temps d'apuntar-vos-hi.

"Fronteres de vidre" en el Blog del CAL

2012-02-09T11:00:00.022+01:00

En el BLOC DEL CAL (Centres d'Autoaprenentatge de Llengües de la Universitat de València) han fet una ressenya del meu llibre Fronteres de vidre, que reproduesc tot seguit.

Havia sentit parlar de Mompó a través de dues vies diferents: la campanya promocional de Bromera de Somiant amb Aleixa, guanyadora del XVII Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, escrita en col·laboració amb Mercè Climent, i també per mitjà del bloc Anticànons (http://anticanons.blogspot.com/), d’Helena Bonals, que havia comentat amb entusiasme Terra de déus, una novel·la que ultrapassa de manera evident la categoria de juvenil.

En aquest cas, Mompó ha creat una col·lecció de relats amb un eix temàtic molt definit: la penetració d’elements màgics en la quotidianitat. El pas d’una banda a l’altra de l’espill és continu. D’ací, el títol. De fet, els miralls i, fins i tot, el vidre de les finestretes o dels gots apareix en bastants relats com a zona de trànsit («La inapreciable quietud del vidre», «L’ésser que havia nascut del baf», «Una vida molt limitada»).

Aquesta aparició de l’altra realitat té les fonts en referents il·lustres: des dels relats de Calders fins als de Cortázar o als de Monzó. És tan cortazarià que, de vegades, ens sembla tornar a veure córrer cronopios entre les pàgines del llibre. Així com també podem rastrejar-hi el record de Borges darrere de la proliferació d’espills.

L’autor retrata individus obsessius, amb dificultats per a relacionar-se, solitaris: vides pròximes als personatges de Monzó. Viuen sols, cerquen parella i a voltes són tan exigents que només el seu doble o un ésser inanimat i, per tant, manipulable, els pot fer el pes («Primera persona del singular», «Fèlix», «La imatge del vi», «Un amor de lluny»...). El pas del temps o la buidor vital són altres temes importants que configuren diversos contes.

Els relats solen estar orientats cap a un final sorprenent que, de sobte, posa el conte de l’inrevés, i accedim així a una nova visió global del text («No sóc japonès»). Tan sols en un parell de textos podem intuir la fi de la història i això fa que es diluïsca l’efectivitat del mecanisme.

Fet i fet, un volum interessant, molt valuós lingüísticament (pel lèxic, per la cura en l’estil i per l’ús de les frases fetes). Conté relats importants, com ara «Viatge amb Sol», un conte molt líric, el meu preferit.

Font: http://blocdelcal.blogspot.com/

"FRONTERES DE VIDRE" AL GRAN DIARI SOBIRANISTA

2012-02-08T11:00:00.001+01:00

La columna d’aquesta setmana està dedicada a l’escriptor de l’Olleria (la Vall d’Albaida), Francesc Mompó, aprofitant la campanya de promoció del seu darrer llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011).

La llibreria Serret de Vall-de-roures, la Fira del Llibre de Torrent, La Setmana del Llibre en Català de Barcelona, la Fira del Llibre de Cocentaina,… i en aquesta darrera quinzena una trobada amb els alumnes de les Escoles Pies de València, un encontre amb el Club de Lectura de l’Alcúdia de Crespins i la presentació a la Biblioteca de la Societat Coral El Micalet de València. Es pot dir que Fronteres de vidre està fent camí. És justament a El Micalet, lloc emblemàtic de València, on ens reunim amb l’autor per fer-li algunes preguntes.

Com naix la idea de fer aquest llibre?

Vaig estar una temporada immers en molts jurats literaris i només em dedicava a llegir, llegir i llegir. Així és que no em podia plantejar cap tipus de repte a llarg termini. Sí que feia de tard en tard algun poema espars o retocava alguna cosa ja escrita.

L’origen podríem dir que naix del record d’un viatge que vaig fer fa tres anys a Euskal Herria. Allà em vaig trobar amb personatges que perfectament podrien haver estat extrets del Pedro Páramo, de Rulfo. Totes les sensacions d’alguna forma el conscient o el subconscient les capta i te les guardes allà a la sala de l’ànima, i un dia o un altre acaben sortint. El resultat fou el conte que porta com a títol La inapreciable quietud del vidre. A partir d’ací em vaig embrancar en el projecte de fer un recull de contes.

És un recull de relats independents o mantenen una temàtica comuna?

Em vaig plantejar que havien de tenir un nexe comú: el vidre, l’espill, el reflex, on la realitat i la irrealitat es fonien sempre en una frontera. I de vidre perquè jo sóc de l’Olleria, durant molts anys el poble del vidre, i com que estic fet d’arena, sosa càustica i foc (riu, està bromejant). El vidre perquè és trencadís, fingidor i mal·leable quan se’l treballa, i et dóna un joc permanent.

Per què has escollit les cites de Gerard de Nerval, Yves Bonnefoy i Arthur Rimbaud per encetar el llibre?

D’alguna manera les tres citacions ja donen la clau d’interpretació d’allò que anem a trobar-nos. He intenta jugar sempre entre l’absurd i la irrealitat, donar vida sempre a l’altre –je suis l’autre, diu Gerard de Nerval– de manera que la sorpresa espere el lector al final de cada relat.

Has escrit novel·la d’adults, per a joves, poesia, crítica… i ara un recull de relats. Quines novetats ha tingut per a tu aquest nou gènere?

El relat té tres variables bàsiques que fa que funcionen. La primera és el tremp literari, de vegades amb això ja podria ser suficient “per se”, has d’enamorar-te del tast del llenguatge. La segona és la intensitat narrativa, són molt poques pàgines, personatges i accions, la història t’ha d’agafar de la mà des del primer paràgraf i dur-te darrere fins al final. La tercera és la capacitat de sorprendre els lectors; per exemple amb un final distint, alternatiu a l’esperat. Jo he intentat, d’una manera o d’altra, anar treballant les tres variables per a fer un producte que m’agradara i, per tant, també al lector que s’hi abocara. Citant Cortázar: la novel·la es guanya per punts, el conte per KO.

Dels vint relats, hi ha algun que t’agrade més o que per qualsevol motiu destacaries?

Escollir només un relat i afirmar que és el que més m’agrada és difícil, segurament impossible, perquè cada vegada que en pensava un gaudia molt fent-lo, quasi afirmaria que em sorprenia a mi mateix. Però sí que et puc dir que aquest llibre amaga alguns homenatges: al meu iaio, en Bon dia; a Àgueda Climent, en El cas de l’estranya pintora; a Ca les Senyoretes, l’escriptor Joan Olivares, el pintor Jordi Albinyana i el cantant Pep Gimeno “Botifarra” en Els habitants de Jam; a Blanquita en Fèlix…

Creus que en aquest llibre es pot apreciar la influència d’algun contista en llengua catalana?

Una cosa són els autors de relats que m’agraden, i una altra els que m’hagen marcat. Tota la filosofia del decadentisme, dels contes modernistes, sempre m’han fascinat, el Jeroni Zanné, Santiago Rusiñol, López-Chavarri… També hi ha d’altres amb els quals m’ho he passat molt bé, com ara Quim Monzó o Pere Calders. Això no vol dir que jo haja intentat imitar-los. No vull dir que s’escriga de nova planta, del no-res, però quasi.

Vas pensar en un llibre il·lustrat quan t’embrancares en aquest projecte? Quin paper creus que juguen les imatges en aquest llibre?

No. Però heus ací que quan tenia escrits els primers relats, Àgueda Climent havia vingut a passar uns dies a València, perquè ella viu a Sevilla. La vida està plena de casualitats. Li vaig proposar d’embarcar-se en aquest projecte i només li calgué llegir un conte per respondre que sí. Ella anava fent esbossos a mesura que jo li passava els contes, ho comentaven, jo opinava, modificava alguna cosa… Una mena de feedback. Trobe que el llenguatge pictòric emprat és una delícia i s’adiu moltíssim a la temàtica del llibre. Crec que cada imatge és una síntesi del conte. El lector, després de llegir els relats, es queda amb unes sensacions que es multipliquen quan mires la imatge corresponent.

SINOPSI DEL LLIBRE

Fronteres de vidre és un recull de vint contes que tenen en comú l’element fantàstic i la sorpresa. L’autor ens demostra la seua capacitat per estiregassar la lògica fins al punt d’enllaçar-la amb l’element irracional, l’absurd o el màgic. L’espill –real o simbòlic– actua en totes les històries com a frontera entre la realitat i la irrealitat, entre la lògica i l’absurd. Així, hi trobarem éssers que habiten a l’altra banda de l’espill, ombres capaces de rebel·lar-se davant d’un món que consideren injust, éssers mitològics vinguts a una nova realitat –o millor, a una nova irrealitat–, coses que no són el que pareixien en un principi…

D’aquesta llibre cal destacar el gran domini de l’autor en un gènere que tot just estrena: la narrativa curta. I també posar en relleu la brillant descripció de sensacions i pensaments dels personatges; així com el to de la prosa, carregada de simbolisme i molt propera a la poesia en alguns moments.

Font: Diari Gran del Sobiranisme

LLEGINT UN FRAGMENT DE SOMIANT AMB ALEIXA

2012-02-06T17:30:00.000+01:00

Mercè i jo llegint un fragment de la novel·la eròtica Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011) durant la presentació a la Biblioteca Pública de l'Olleria (la Vall d'Albaida).

27 de gener de 2012.

"Ja n'hi ha prou" del llibre Fronteres de vidre

2012-02-05T09:32:00.000+01:00

Francesc Mompó llegint Ja n'hi ha prou del llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania) el dia de la presentació del llibre a la biblioteca de la Societat Musical el Micalet de València.

SANT OVIDI. UNA ANÈCDOTA AMB GUÀRDIA CIVIL INCLOSA

2012-02-04T11:33:00.000+01:00

Avui és sant Ovidi. Des del seu lloc de vacances fa setanta anys. Et trobem a faltar. A casa estàs cantant-nos.

SUPOSEM

2012-02-03T08:20:00.000+01:00

Suposem: conte publicat en el núm. 33 de la revista Brúixola del País Valencià. 2012.

LITERATURA ERÒTICA A QUATRE MANS

2012-02-01T14:17:00.000+01:00

La periodista Elena Cívico ens entrevistà la setmana passada per al diari digital NONADA. Avui s'ha publicat l'article que tot seguit transcric.

‘Somiant amb Aleixa’ és una novel·la escrita a quatre mans: les de Mercè Climent i Francesc Mompó. Dos autors, d’Alcoi i l’Olleria, que aconseguiren fondre’s en un sol durant un any per tal de trenar una història plena d’intenses escenes sexuals. Una obra d’acurada prosa que ha estat guardonada amb el XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida.

Escriure ‘Somiant amb Aleixa’ no va ser un cas d’ignició espontània, sinó més bé un desig de lenta cocció per a l’agrònoma i filòloga, Mercè Climent, i per al seu marit i també escriptor, Francesc Mompó. Un exercici que va culminar en un llibre que destaca per la seua prosa i per posseir un estil capaç de fer moure el cos del més experimentat dels lectors. Ambdós venien de publicar obres infantils i juvenils, poemaris també, però mai s’havien plantejat endinsar-se en aquest gènere.

Ser parella té avantatges si parlem de literatura eròtica?

Té molts avantatges, però dos en concret. El grau de complicitat quan tractes l’erotisme és fonamental, però també la disponibilitat de temps. Si ho hagueres de fer amb una altra persona seria realment complicat.

Us imposareu condicions a l’hora d’escriure?

Només una. A cada capítol hi hauria una situació eròtica distinta. Hem escrit el que ens ha abellit. Durant la trama el lector va trobant-se amb situacions eròtiques diverses, treballades des d’enfocaments diferents i amb una ampla varietat pel que fa al lèxic. El llenguatge eròtic és altament elevat, podríem dir que un 60% de la novel·la parla directament sobre sexe. De fet, quan els membres del jurat qualificaren l’obra digueren que era pornogràfica. Al mateix individu, en un moment donat, li pot abellir ser més dolç i en altres més bèstia. En quin moment deixa una situació d’ésser eròtica per a passar a ser pornogràfica? Doncs quan comença a embafar-te. La nostra intenció sempre ha estat dignificar el gènere i per això hem tingut molta cura del llenguatge. En ‘Somiant amb Aleixa’ hi ha literatura, novel·la i erotisme.

No us ha fet por destapar les vostres intimitats?

Com a parella estem molt contents perquè escriure’l, presentar-lo… ens ha permès compenetrar-nos més encara, però no és una obra autobiogràfica, és ficció. No ens ha passat ni de bon tros tot el que li passa a Aleixa.

De vegades ni nosaltres sabem qui ha escrit què. Fins i tot discutim qui dels dos ha escrit un paràgraf. A la gent li agrada jugar a endevinar si hi ha un mà femenina o masculina al darrere del text. Realment mai hem volgut que es notara que hi havia quatre mans escrivint, ni que ens reconegueren. Som un autor bicèfal.

Continuareu treballant conjuntament?

Cadascú de nosaltres té la seva carrera literària, però no descartem res. De fet ara anem a participar en una antologia de contes eròtics. Som parella i compartim molts projectes, però no tenen per què ser tots conjunts.

Somiant amb Aleixa

Aleixa, la jove protagonista que dóna nom a la novel·la, compta amb un atípic do heretat de les dones de la seua família: quan algú somia amb ella, ella somia el mateix. Aquests pensaments impropis proporcionen a Aleixa informació molt valuosa de les persones que l’envolten. Però el que en principi sembla un avantatge es converteix en un turment, ja que cada vegada que la son la venç, viu la intensitat d’unes escenes eròtiques de les quals ella és sempre la protagonista. Un amic, un company de feina, un venedor… tots desitgen Aleixa. Una llibreria, un despatx, un emprovador…, no importa el lloc ni el moment. El desig que ella desperta, l’anhel pel seu cos, faran trontollar els sentiments propis.

Font: http://www.nonada.es/2012/02/literatura-erotica-a-quatre-mans.html

FRANSISCO CAMPS: NO, CULPABLE! VERIUEU-HO

2012-01-31T22:54:00.000+01:00

SOMIANT AMB ALEIXA A L'OLLERIA

2012-01-28T17:53:00.002+01:00

Ahir, 27 de gener, Somiant amb Aleixa es presentava a la Biblioteca de l’Olleria (la Vall d’Albaida), el meu poble. L’obra, guardonada amb el XVII Premi de Literatura Erótica la Vall d’Albaida, viatjava per primera vegada a aquesta comarca.

Tot i que el dia no acompanyava –pel fred, per la humitat i, sobretot, per la pluja inclement que queia– una trentena de persones assistiren a l’acte.

Fou una presentació un tant atípica ja que començàrem amb la signatura d’exemplars, després férem un parell d’entrevistes per a les televisions MK d’Ontinyent i la Comarcal TV.

Finalment fou el jove escriptor ollerià, Ángel Cano, qui ens presentà, ja que Josep Albinyana per causes de salut (no greus) no pogué anar-hi com estava previst.

En acabant parlàrem de la gènesi de l’obra, del procés de creació i férem un tast de la novel·la llegint-ne un fragment. Per aquells qui ja la coneixen, part de l’escena que ocorre a la llibreria. Finalment s’obrí un diàleg amb el públic força interessant.

Aprofitant el Sopar dels Enamorats que es farà a Ca les Senyoretes d'Otos, dissabte 11 de febrer Somiant amb Aleixa tornarà a estar a la Vall d’Albaida (més informació ací).

Crònica: Mompó i Climent

Fotos: Vicent Martí

"Fronteres de vidre" a l'Alcúdia de Crespins

2012-01-27T08:34:00.000+01:00

Ahir, a les 19.00h vaig tenir un encontre amb els membres del Club de lectura La Garrofera de l’Alcúdia de Crespins (la Costera), per parlar del llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania) que s’havien llegit amb anterioritat.

Josep Manel Vidal, organitzador d’aquest club de lectura, fou l’encarregat de presentar-me i tot seguit vaig parlar de la gènesi i del procés d’escriptura d’aquests relats que riberegen la frontera entre el món real i el fantàstic, esguitats d’elements surrealistes i de realisme màgic.

Un grup de lectors interessadíssims per la literatura estigueren interactuant amb mi al llarg de tota la sessió, en amical i acollidora conversa. En acabant, vaig signar exemplars del llibre.

VERGONYA!

2012-01-25T20:38:00.000+01:00

JO DECLARE A FRANSISCO CAMPS, A RICARDO COSTA I TUTTI QUANTI "CULPABLES" D'HAVER REDUÏT A CENDRES EL PAÍS VALENCIÀ.
VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA.

ENTREVISTA RÀDIO SANT VICENT SOBRE FRONTERES DE VIDRE

2012-01-25T14:18:00.000+01:00

Ahir, Arena Garcia, de Radio Sant Vicent m'entrevistà per parlar del meu llibre de relats Fronteres de vidre (Ed. Germania). Adjunte l'entrevista per si us ve de gust escoltar-la.

12 POEMES I CARLES PASTOR, per Núria Cadenes

2012-01-23T17:46:00.000+01:00

Article de Núria Cadenes on parla del darrer disc de Carles Pastor, Els ulls de Bob per a la revista El Temps (núm. 1140, 17/01/2012).

El teu nom és un ésser viu, de Josep Manel Vidal.

2012-01-21T10:50:00.002+01:00

Una nova travessia en la qual m'he embarcat: fer breus ressenyes per a l'apartat de Panorama del diari valencià Levante. Junt a dos companys més en traurem dues al mes sota el títol El llibre de la setmana. Encete amb l'excel·lent llibre de poesia de Josep Manel Vidal, El teu nom és un ésser viu, publicat per Germanía.

Presentació de "Simfonia per a un estat de coma", de Ramon Ramon

2012-01-20T10:58:00.000+01:00

Ahir, 19 de gener, tenia lloc la presentació del darrer llibre del poeta catarrogí Ramon Ramon, Simfonia per a un estat de coma (Ed. Perifèric).

L’acte estigué presentat pels també poetes Ramon Guillem i Jaume Pérez Montaner. El primer, ens parlà de la col·lecció de poesia de Perifèric Edicions en qualitat de director i la travessa personal que havia fet per aquest últim treball de Ramon Ramon, després de llibres com A tall d’incendi, Primavera inacabada, Contra el desig i Cor desmoblat.

Pérez Montaner, recordà l’estudiant brillant i callat que assistia a les seves classes, a qui havia d’arrancar-li les respostes; però amb qui mantingué fora de l’aula moltes hores de converses davant d’un cafè o una cervesa, juntament amb l’altre alumne destacat que havia de rendir-se també a les lletres: Antoni Martí Monterde.

No s’estigué de parlar de l’obra que precedeix aquesta Simfonia per a un estat de coma i també oferir-nos un tast d’ella.

Potser per alguns resulte un llibre de versificació rígida, forçat i engarrotat en la forma –com ben bé explica el propi autor al final del llibre–, però ell ho ha volgut fer així i no es pot negar la gran ductilitat de la seva dicció poètica, continuava Pérez Montaner.

Més que un recull de poemes és un llarg poema dividit en estrofes de vuit versos amb rima consonant (ABBA ABBA), que mai no es repeteix. Pérez Montaner el definia com un gran mural d’aquest inici del segle XXI, que ens mostra la visió global i ètica del que significa viure en aquest temps i en aquest món, amb la visió fugaç i el record del segle anterior; un gran mural obert que admet múltiples lectures. Gran part del poema –o poemari– se centra en l’atac mordaç i directe a Déu, una cosa inèdita en la nostra literatura.

Costa trobar precedents en les lletres catalanes, però Pérez Montaner no pot deixar de veure la influència del Paradís perdut de John Milton. Quant a les influències poètiques de Ramon Ramon, que es repeteixen al llarg de la seva obra, cita Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés.

Com explicà el propi autor el llibre està bastit sobre un fil argumental banal que li serveix per introduir personatges (simbòlics i reals) i circumstàncies, algunes de les quals enllacen amb fets passats (atac de les torres bessones) o malauradament encara ben presents en la nostra societat (malaltia i pobresa en Àfrica, deteriorament de la ciutat de València...), amb referències clares a la Bíblia (com ara el Gènesi des del punt de vista de l’Àngel rebel).

L’acte acabà amb la lectura d’alguns poemes per part de Ramon Ramon i la signatura d’exemplars.

A la solapa del llibre podem llegir un escrit que ens parla del contingut del llibre, jo diria que un avís al lector: A Simfonia per a un estat de coma hi apareix un Déu que no parla, un dimoni que parla massa, un Crist que es droga, un cec que també parla massa, la seva filla que plora, uns pinxos que no perdonen... Hi ha una violació, una venjança, una esperança, un dubte... Sobretot hi ha un dubte, un tic-tac que ni dorm ni es desperta, com el so repetitiu d’un estat de coma. Podem dir que aquest llibre de poesia no ens deixarà indiferents.

Crònica i fotos: Mompó i Climent

L'HUMOR ÀCRATA DE XAVI CASTILLO

2012-01-18T08:29:00.001+01:00

L'humor àcrata de l'alcoià Xavi Castillo en un capítol més de "veriueu-ho". Aquesta vegada sobre l'aeroport de Fabra a Castelló. Uns minutets d'humor àcid.

INDIGNANT

2012-01-14T14:57:00.000+01:00

Indignant, sí. Anit buscant el restaurant on havíem quedat amb uns amics em vaig trobar amb aquesta mostra de la rància caverna españolista. Un pollastre d'èpoques pretèrites -pretèrites?- presidint un col·legi i sense que dècades de democràcia -democràcia?- l'hagen netejat encara. I com a summum està ubicat al carrer de Joan Llorens. Joan Llorens fou un cabdill valencià de la guerra de la Primera Germania; a primeries del segle XVI, quan el poble es revoltà contra els nobles valencians i contra les tropes castellanes. Doncs això, indignant.

RESSENYA DE CARLES CORTÉS SOBRE FRONTERES DE VIDRE

2012-01-04T11:54:00.000+01:00

Ressenya del llibre de relats Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011) que l'escriptor Carles Cortés ha penjat en la seva pàgina web.

Els vint relats que configuren el llibre són un regal per al lector encuriosit en anar més enllà de la realitat. A mitjan camí entre la sorpresa i l’element fantàstic, Mompó aporta vint maneres d’entendre l’altra realitat, la que podem entendre darrere d’un vidre o un espill.

Els contes segueixen una estructura subjacent semblant que atorga al recull una homogeneïtat sorprenent. Amb tot, les temàtiques i el tractament d’aquestes és ben distinta. Hi ha però, diverses idees recurrents, com és l’orgull dels orígens del personatges i la concreció de colps finals o petites sorpreses que tanquen de manera força redona les narracions. Un dels meus preferits, el primer, "Ja n’hi ha prou", on descobrim la inquietant personalitat d’un personatge desconegut a l’inici del text.

La voluntat de construcció dels personatges aboca Mompó al psicologisme. Així el món dels records i el passat d’aquests esdevé un llast del qual és impossible fugir, de manera que el present i el futur queden condicionats. Així, podem localitzar sentiments diversos en els relats, com són les obsessions vitals o la tendresa. Cal destacar igualment la complicitat que es cerca amb el lector. Així, es planteja sovint una interacció en el narratari o destinatari del relat que fomenta l’atracció de la seua lectura. Un recurs que serveix a l’autor per a plantejar el desdoblament de personalitats, això és, la duplicitat de realitats, l’altra veritat, la que pot haver darrere d’un vidre. Un bon exemple pot ser-hi “L’ésser que havia nascut del baf” (pàg. 65).

Cal citar, finalment, la guia didàctica feta per Mercé Climent, una bona eina per treballar amb l’alumnat un llibre tant ben editat i il·lustrat. Una joia per a llegir i gaudir-la.

CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

2012-01-03T17:15:00.000+01:00

Carles Pastor canta Dona, un magnífic poema de Manel Alonso i Català, amb la col·laboració de Miquel Gil. Un tema inclòs en el disc Els ulls de Bob.

DISC DE LA SETMANA: ELS ULLS DE BOB, DE CARLES PASTOR

2012-01-02T19:17:00.001+01:00

Avui, el diari Levante de València en la secció el disc de la setmana ha triat Els ulls de Bob del cantant Carles Pastor. I en destaca dos temes meus A mercè del temps i A Guillem Agulló. Una delícia de disc, amb disseny del pintor Jordi Albinyana, on musica onze poetes valencians actuals. Paga la pena escoltar aquesta antologia musicada.

Si cliqueu sobre la imatge s'engrandeix.

EN HOMENATGE A JOAN BROSSA

2011-12-30T18:35:00.003+01:00

Tal dia com avui de 1998 morí a Barcelona el poeta Joan Brossa. A primeries dels 90, La Forest d'Arana -un grup de poetes valencians- li retérem un homenatge. En la foto amb els poetes Manel Rodríguez Castelló i Joan Brossa durant el sopar homenatge al restaurant El Famós de València.

FINAL!

- Havies d’haver fet un altre fi;

et mereixes, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altre mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!-
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975.
Del llibre "Poemes esparsos"

BON ANY 2012

2011-12-26T16:10:00.000+01:00

EN DIRECTE, SENSE TALLS I SENSE PÈLS A LA LLENGUA, SOMIANT AMB ALEIXA A C9.

2011-12-23T12:11:00.001+01:00

El programa L@ nit de Nou 24 de RTVV ens féu aquesta entrevista sobre literatura eròtica relacionada amb la novel·la Somiant amb Aleixa.

PRESENTACIÓ DE "VIDES DESAFINADES" DE XAVIER ALIAGA A CA REVOLTA

2011-12-22T18:46:00.002+01:00

Ahir es presentava a ca Revolta el darrer llibre del periodista i escriptor Xavier Aliaga: Vides desafinades (Edicions 62). Aquesta és la tercera novel·la de Xavier Aliaga i el tercer guardó important que rep. En 2005 guanyà el VII Premi de narrativa Vila de Lloseta per l’obra I si no ho dic rebente (Ed. Moll) i en 2008 el Premi Andròmina de Narrativa dels Premis Octubre per l’obra Els neons de Sodoma (Ed. 3i4). Amb Vides desafinades ha rebut aquest any que s’esmuny el Premi Joanot Martorell.

En la contraportada podem llegir que és una història de vides desconcertades travessades per la música, la lluita dels seus personatges contra la infelicitat i el desencís, en què Aliaga abandona l’humor esborrajat per endinsar-se en un altre registre més dramàtic.

Un novel·la que promet ser molt interessant. Un perfecte detall per a obsequiar per reis.

Estava previst que la presentació fóra breu –per això és que no havia cadires a la sala, una sala que s’omplí amb músics, periodistes i escriptors. Hugo Mas, Xavi Sarrià amb alguns membres d’Obrint Pas, Francesc Calafat, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Begonya Pozo, Raquel Ricart, Mercè Climent, Anna Moner, Pau Sif, Empar Talens, Francesc Bononat... de segur que me’n deixe, disculpeu–, i que la música tinguera un pes important.

Per circumstàncies personals l'encarregat de presentar el llibre, Miquel Àngel Landete del grup Senior, s’endarrerí; així que l’escriptor Salva Company aprofitant que ja havia llegit el llibre improvisà unes paraules d’elogi. Tot seguit l’autor de Vides desafinades ens féu uns cèntims de l’obra i ens desvetllà alguns dels secrets que s’amaguen en les seves pàgines.

Mentre arribava Landete es féu una pausa que propicià salutacions, presentacions i converses força interessants entre els presents. Finalment el presentador arribà i, a més de parlar-nos de l’obra, ens regalà la interpretació d’una de les seves cançons en directe.

En acabant se serví una picaeta mentre Xavier Aliaga signava exemplars del llibre; i com que no tinguérem prou, un grupet marxàrem amb ell a pegar un mosset per continuar amb les converses i la celebració d’aquest nou llibre.

Crònica: Mompó i Climent

SOMIANT AMB ALEIXA EN LA REVISTA ESPAI DEL LLIBRE

2011-12-19T17:18:00.000+01:00

El poeta antoni Prats ressenya la novel·la Somiant amb Aleixa en la revista "Espai del llibre":

Open publication - Free publishing - More critica

DIES DE LITERATURA A SAGUNT: EL PLAER DE LA LLENGUA COMPARTIDA

2011-12-18T11:58:00.000+01:00

Dijous 15 de desembre Francesc Mompó i jo tancàrem el cicle Dies de Literatura que organitza l’Ajuntament de Sagunt amb un acte que portava com a títol: “El plaer de la llengua compartida” i que se celebrava a la Biblioteca Municipal de la localitat.

L’escriptor Vicent Penya fou l’encarregat de presentar-nos i parlar de la novel·la eròtica Somiant amb Aleixa. En una taula redona i en un ambient distés exposàrem alguns dels aspectes més importants del llibre, com és la gènesi de la idea o el mateix procés de creació a quatre mans. En acabant llegírem un fragment a dues veus i responguérem a totes aquelles preguntes que el públic ens féu.

Una hora abans i a pocs metres, a la seu del Bloc de Sagunt, Vicent Flor Moreno presentava el seu llibre Noves glòries a Espanya. Com que teníem una miqueta de temps vam escoltar la primera part de la xerrada.

Rematàrem la nit sopant en un restaurant del call jueu -lloc a visitar- acompanyats de bons amics.

SOMIANT AMB ALEIXA: RESSENYA DE SERGI DURBÀ

2011-12-16T14:35:00.001+01:00

Ressenya de la novel·la Somiant amb Aleixa que Sergi Durbà ha penjat en el seu blog COSTUMARI DURBÀ.

És evident que l’últim Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida no deixarà indiferent ningú. Més aviat pornogràfic, endinsa el lector en un cúmul de carnalitat ben pujadet de to que té com a protagonista principal Aleixa, una aspirant a professora amb el do de somiar les mateixes escenes eròtiques que els seus coneguts més immediats, bé un alumne, bé unes companyes de feina o bé un simple propietari d’una llibreria, homes i dones per igual, en grup o en solitari. Aleixa s’ho engoleix tot. Original en el sentit que mai no havia llegit una novel·la d’aquestes característiques, ben bé es podria dir que el llibre es llig en tres estones, o com dirien els més atrevits, en tres bones manoles. Perquè tot en si és un al·legoria sexual, un autèntic guió de cinema X que ens delecta, pàgina a pàgina, amb un vocabulari ric i molt apropiat per a l’ocasió: clivella, xoneta, carabasseta, campaneta, encastar, pixorro, estacar, soca, petxina, estret congost, portella, creueta, blancs senderols, negres indrets, replecs de la tavella, envestida, embranzida, lletada, llengües de foc, tòtem venós, cabota... Impossible inventariar-ho tot. Aleixa apareix i desapareix per diferents etapes de la seua vida on el sexe i el goig infinit i, de vegades dolorós, sempre és el protagonista. Un torrent de plaer que es resumeix, per exemple, en una escena com aquesta, triada a l’atzar en aquest mateix moment:

Estirats al sofà es besaven apassionadament, sense treva. Els plecs de la roba parlaven per si sols, cada moviment delatava el que estava ocorrent tela endins. Davall de la faldeta uns dits masculins es perdien per caus humits i perillosos. Al mateix temps, una mà femenina s’escolava per la bragueta i tenallava un membre que maldava per ser alliberat. D’una samarreta mig arregussada, naixia un braç fort, ben arrelat entre la saó d’un pit jovenívol. Tanmateix, la quarta extremitat havia quedat empresonada entre el pes dels cossos. Una mà que no definia siluetes, cinc dits que no dibuixaven desitjos, i el polpís d’ells que quedaven orfes de gustoses melodies.

UN XIC D'AIGUA

2011-12-06T19:00:00.000+01:00

UN XIC D'AIGUA

Dau-me un xic d'aigua fresca

per als assedegats peus

d'aquesta llengua que camina

per una cruïlla de terra pedregosa.

LA IGNORÀNCIA FENT ESCOLA.

2011-12-05T13:04:00.001+01:00

La ignorància fent escola. Ni més més ni menys menys. Açò que esteu veient és un certificat oficial signat pel Conseller d'Educació de la Generalitat Valenciana el 28 de juliol de 2009. Un títol expedit del Nivell Avançat B2 de valencià per l'Escola Oficial d'Idiomes de Sagunt (fet per la Generalitat Valenciana). Beatriu, amiga meva, m'ha donat permís per publicar-lo íntegrament com li l'han lliurat a ella. Com ja veieu farcidet d'errades. No tenen vergonya; i sí que tenen un alt grau de menyspreu a la cultura que oficialment representen. VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!

SOMIANT AMB ALEIXA AL CASAL JAUME I CAMP DE TÚRIA

2011-12-03T09:33:00.000+01:00

Ahir, 2 de desembre, al Casal Jaume I Camp de Túria a Llíria es presentà la novel·la Somiant amb Aleixa.

En un ambient distés i acollidor, Rubén Pitarch, responsable del local, féu un recorregut per la nostra trajectòria literària abans de donar-nos la paraula.

Mercè i jo, després dels agraïments a Acció Cultural del País Valencià, que tant fa per la llengua i la cultura d’aquest país i que per això mateix tan assetjada està permanentment per les autoritats de la Generalitat Valenciana, passàrem a pujar la temperatura del local amb la lectura d’un fragment de la novel·la –per a aquells que ja l’hagen llegida, aquell de la llibreria–. Tot seguit anàrem parlant de la gènesi de l’obra i de les vicissituds d’escriure una novel·la eròtica amb la teva parella. En acabant responguérem a un fil d’interessantíssimes preguntes que ens feren des del públic i signàrem exemplars del llibre.

Un sopar enfaixat (de pa i porta, de cacau i tramús, de coixinera, pa amb oli, de... sabeu més maneres d’anomenar-lo?) tancà l’acte en informals converses i confessions de desficis. Tot un goig haver compartit vetlada amb els amic de Llíria i voltants que s’hi aplegaren a escoltar-nos.

Ps. Gràcies a l'acte "desvirtualitzàrem" dos amics de la xarxa: Josep de Benaguasil i Enric Sanç. Un plaer.

DELIRIS DE LLUNA AL CAFÉ L'INFERN DE MASSALFASSAR

2011-12-02T09:48:00.000+01:00

Ahir, primera nit de desembre, de fred i de rosada, tenia lloc la 5a edició Deliris de Lluna, Nits Poètiques de l’Horta, organitzades pel col·lectiu l’ANDANA (Amics del Patrimoni i la Cultura Popular). El lloc escollit per al sopar i el posterior recital fou el Café L’infern de Massalfassar,un petit i acollidor local a espatlles del mur sagrat de l’església, on és habitual la celebració d’actes com el d’ahir. Serà que la poesia està on més se la necessita? En aquesta ocasió els poetes convidats eren Ramon Guillem, Manel Marí i Pau Sif, a més de comptar amb la música i la veu de Rubèn Durà, que vam tenir el plaer de descobrir durant la celebració del II Sopar d’Estellés celebrat a Puçol el passat més d’octubre.

Vull destacar la importància i el valor que tenen els col·lectius com l’Andana que des de la seva humilitat i a base de molt d’esforç personal aconsegueixen generar i perpetuar actes com aquests que ajuden a vertebrar el nostre País i mantenir viva la nostra cultura, ignorada i menystinguda pels organismes oficials i mitjans de comunicació.

Alguns moments de la nit:

Ramon Guillem

Manel Marí

Pau Sif

Rubèn Durà

PRESENTACIÓ "POEMES DE LA RESISTÈNCIA CHICANA" A VALÈNCIA

2011-12-01T09:13:00.000+01:00

Ahir es presentà a La Casa del Llibre de València el llibre Poemes de la resistència chicana (Ed. Germania, col·lecció Plaerdemavida) del poeta, narrador, pintor, activista cultural, chicano per descomptat, Nephtalí de León, traduït al català per Carme Manuel, professora de literatura nord-americana de la Universitat de València i directora de la col·lecció Biblioteca Javier Coy d’estudis nord-americans (PUV).

L’acte estigué presentat per l’escriptor Manel Alonso i Català i el crític literari Francesc Calafat, comptà amb la presència de Carme Manuel i estigué amenitzat amb una lectura de poemes per part de Margarida Castellano.

Alonso i Català destacà el paper de l’Editorial Germania, que en temps de crisi està fent una travessa important per la literatura, la nostra i també la d’altres cultures. Calafat, per la seva banda, iniciava el discurs referenciant les paraules de Lluís Llach durant els lliuraments dels premis Miquel Martí i Pol aplicades al llibre presentat: no és només un llibre de poesia. Parlà de la importància dels traductors que ens obren finestres a d’altres cultures, que d’una altra manera seria impensable conèixer, i de com moltes vegades resten en l’oblit injustament. A més, afegí que en aquest sentit Carme Manuel no es solament una traductora sinó que aporta alguna cosa més a les traduccions que realitza.

Arribat el torn de Carme Manuel, ens confessà que en aquesta aventura sempre s’ha vist acompanyada de moltíssima gent i a ells dedicà les primeres frases. En acabant féu un recorregut per la seva trajectòria com a traductora i ratificà el que ja havia dit Calafat: el paper del traductor ara per ara no està valorat. Manuel ens presentà Nephtalí de León, en fotos i mitjançant la lectura d’un correu electrònic amb motiu de la presentació del llibre a València. Com no, explicà la causa que l’autor defensa en aquest llibre: canviar el relat repressiu que envolta la història i identitat de la comunitat chicana als Estats Units des de la reivindicació política i fer un homenatge als protagonistes de la història i cultura chicanes.

Finalment, Margarida Castellano ens regalà un petit recital amb cinc poemes que havia escollit del llibre Poemes de la resistència chicana. Amb una veu càlida es passejà pels versos de Somnis de la Raza!, Tortilla de Sant Valentí, Nativitat Americana, Ombra i acabava amb un Pare nostre en Chicano: El nostre jefito.

Amb una copeta de cava i la signatura d’exemplars finalitzava una vetllada literària molt agradable.

LLETRES DE MAR

2011-11-29T17:10:00.000+01:00

A Jaume Pérez Montaner

LLETRES DE MAR

Percaçaves la imatge
amb la màgia de la tècnica,
no volies que morira l'instant
en què la lluna gran escrivia versos
sobre la pell d'una mar pairal;
però la poesia estava en tu,
amic poeta,
i jo, golut també de llum,
vaig eternitzar un instant un poc més ample.

QUAN EM MIRE AQUESTA TERRA

2011-11-27T18:03:00.000+01:00

QUAN EM MIRE AQUESTA TERRA

Em creix un plor sec
allà dins del mot
quan em mire aquesta terra.
Se'm clevillen els adjectius
en abocar-se als llavis,
com una maledicció resseca.
Em trobe en records
on la pols s'entesta
a descolorir-los la veu,
i l'aigua rabiosa dels alcavons
m'esvoranca els barrancs
de les hores de demà.
M'han obert avingudes a la pell
amb estranys semàfors
que no regulen la ràbia.
Com li llimaré les ungles
a un neguit creixent
perquè no raspe el tel de l'existència?
Sóc una gramàtica d'absències
rebregada pels lloms de la infantesa
on encara cerque la llavor.

ESCRIPTORS AL TERRAT: VICENT USÓ I SILVESTRE VILAPLANA

2011-11-25T16:17:00.000+01:00

Ahir, 24 de novembre, Escriptors al terrat presentava dos escriptors de primera línia del País Valencià: Vicent Usó (Vila-real, 1963) i Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969).

Després de ser presentats per Ramon Guillem, poeta i vicepresident de l'AELC, tots dos feren un recorregut per la seva trajectòria literària; des de com començaren a escriure dins a com conceben la gènesi de creació.

Usó ens confessava com una mena de casualitat el dugué a concebre la primera obra: una talla del seu poble, Vilareal, que tot i ser d’un gòtic exagerat l’havien classificada anacrònicament en un temps molt anterior. Allò el portà a fer-ne un conte i a guanyar un premi local, cosa que l’esperonà a continuar.

Vilaplana ens explicà el determinisme que el portà a assumir la decisió de ser escriptor: en l’adolescència passà a un col·legi mixt Allò de trobar-se xiques a l’aula en plena eclosió hormonal el portà a fer poemes d’amagat, a relligar-los més tard i a guanyar un premi.

Els premis literaris apareixen com a element fonamental perquè l’escriptor s’ho crega i continue per aquesta via. I en aquest cas, donà dos produccions d’altíssima qualitat.

Després feren una passejada per alguns de les seves obres i com les havien concebudes. Així Vicent Usó referencià les obres La mirada de Nicodemus (Ed. 3i4, 1995), La taverna del Cau de la Lluna (Ed. Tàndem, 2001), El músic del bulevard Rossini (Ed. Proa, 2009), que nasqué perquè s’obsessionà amb la mirada profunda d’un acordionista que tocava prop del metro per on passava cada dia o La ma de ningú (Proa, 2011). Per la seva banda, Silvestre Vilaplana parlà de Les cendres del cavaller (Ed. Bromera, 2004), L’estany de foc (Ed. Bromera, 2010) o El quadern de les vides perdudes, darrer premi de la Diputació de València, que justament arreplegava poques hores abans. Afegí Vilaplana la necessitat que sent com a creador d’anar alternant els gèneres: poesia, novel·la juvenil i narrativa d’adults.

En acabant s’establí un diàleg amb el públic on destacà el paper que ha de jugar l’escriptor en aquest petit país entrela professionalització i la precarietat: disponibilitat de temps per escriure i promocionar l’obra, paper de les editorials, trencament de la unitat dels Països Catalans amb fronteres de mercat, polítiques institucionals, etc.

I com no, uns quants rematàrem la nit sopant a la pizzeria dels poetes (La Papardella), onomàstica batejada per l’escriptora i periodista Núria Cadenes.

Més informació dels autors:

Silvestre Vilaplana
Vicent Usó

NOVEL·LA ERÒTICA VALENCIANA AL CASAL JAUME I A GANDIA

2011-11-20T16:54:00.000+01:00

Divendres, 18 de novembre, tingué lloc a la Fundació Casal Jaume I La Safor-Valldigna (Gandia) una xerrada sobre Novel·la Eròtica Valenciana. No puc estar-me’n de comentar que aquest local és magnífic i s'hi desenvolupen multitud d’actes culturals.

L’escriptor Josep Gonga, autor de Trinquet, trincant (VI Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida) fou l’encarregat de presentar l’acte. Féu un recorregut per la literaura eròtica en general i per la nostra llengua en particular, fins detindre’s en el moment actual per mostrar una fotografia de la situació present del gènere. Quedà clar que l'element eròtic sempre ha estat present en la literatura, i és que l'erotisme és un element important en l'existència de la humanitat, i haguera estat inversemblant que la literatura no n’haguera begut, i a l’inrevés. (Aprofite el referent per enllaçar el link on està penjada aquesta novel·la i que podeu descarregar de manera gratuïta).

En acabant, Mercè Climent agafà el torn de paraula. Ella mateixa escriu en el seu blog “no sóc cap experta en literatura eròtica, únicament he llegit alguns clàssics del gènere i juntament amb Francesc Mompó, m’he endinsat en l’aventura d’escriure una novel·la d’aquest tipus: Somiant amb Aleixa. Tampoc no m’agrada massa la idea de fer divisions i subdivisions en l’àmbit literari, i que per a mi, literatura només hi ha de dos tipus: bona i dolenta. La xerrada versava sobre el gènere eròtic, sí, però jo vaig voler deixar clar que per damunt de tot anàvem a parlar de literatura, en majúscules i sense cognoms. O és que els autors que han escrit literatura eròtica els hem d’anomenar «subescriptors»?” Enllaçant amb el discurs de Gonga s’atreví a parlar de Sade com a l'autor que marcà l'inici de la narrativa eròtica moderna i d'alguns trets que caracteritzaren la seva obra i el gènere: recerca de totes les formes de plaer, manca d'inhibició, afany transgressor i provocador, voluntat de despertat el desig en el lector...

A continuació, vaig parlar dels conceptes d’erotisme i pornografia, deixant clar que la diferència entre ambdós és bastant subjectiva i que depén dels costums, de la societat en què estem submergits, de l’escala de valors de cada individu... També vaig donar el meu punt de vista sobre el tarannà eròtic valencià.

Xavier Mínguez posava el punt i seguit a la primera part de la xerrada, amb una sèrie de lectures per demostrar les infinites maneres d’abordar l’erotisme / pornografia en la literatura.

La segona part de l’acte consistí en la presentació de les dos darreres obres guardonades amb el Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida: Somiant amb Aleixa, del duet Mompó-Climent i La flor de Hanako, de Mínguez; així com del poemari eròtic De la fusta a l’aigua, de Francesc Mompó. Tots tres aprofitàrem per parlar de les lectures que, d'una manera o altra, ens han influït per fer la nostra.

L’acte finalitzà després d’un interessant debat amb els assistents i la signatura de llibres.

UNA BONA NOTÍCIA: "A MERCÈ DEL TEMPS" FINALISTA DEL PREMI MIQUEL MARTÍ I POL

2011-11-17T17:57:00.003+01:00

El poema A Mercè del temps musicat per Carles Pastor ha quedat entre els 16 finalistes -de 320 cançons- del Premi Miquel Martí i Pol, emmarcat en el IV Certamen Terra i Cultura i patrocinat pel celler Vall Llach. A més, formarà part en un disc recopilatori que inclourà un llibre amb els 16 millors poemes musicats en català durant el període 2010-11.

Llegir notícia ací.

ENTREVISTA AL PROGRAMA QUE VOLIN LES PARAULES

2011-11-16T16:34:00.000+01:00

Ací podeu escoltar l'entrevista que em féu la Montserrat Lago per al programa "Que volin les paraules" de Canal Blau de Vilanova i la Geltrú.

FRONTERES DE VIDRE: CRÍTICA DE JOSEP MANEL VIDAL

2011-11-14T17:33:00.003+01:00

Josep Manel Vidal ha fet una crítica del meu llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania) que ha penjat en el seu blog Filant prim.

Personalment sent una especial atracció per les teories sobre els mons paral·lels. I la meua manera d’abundar en aquesta quimera és cercar-ne a l’imaginari de la literatura que en parla. Em sedueixen les pensades sobre les imatges construïdes a l’altra banda del mirall. Considerar si les vivències que sembla s’enceten amb els nostres gestos, tenen continuïtat cada vegada que els donem l’esquena. Si aquells éssers mimètics continuaran reproduint, amb mil·limètrica voluntat, cadascun dels nostres posats. I en aquesta recerca inquietant m’he trobat amb el llibre de l’escriptor i blogaire Francesc Mompó, “Fronteres de vidre”, un recull de relats que mira de personalitzar aquestes “teories” amb éssers de l’altre cantó impossible de la vida. Cada narració és una petita clivella a través de la qual un pot endinsar-se i observar allò que a la vida real no pot veure i que només intueix des de les seues cabòries. Reflexes d’una existència que ens suggereixen els objectes i les formes amb capacitat per guardar-ne, ni que siga un bocinet, entre la seua talla arrodonida i perfecta. Un joc d’ambigüitats constants per preguntar-nos, sovint, qui és real i qui no. En una obra de ficció com aquesta res és el que sembla. Potser, després de tot, ens caldrà fer com l’avi Torró, actuar amb prudència i no menystenir aquell món que s’endevina, amb apunts dispersos, per cada racó que travessem sense donar importància. Francesc Mompó tracta amb un bon apunt literari la màgia del vidre. Supose que juga amb avantatge: és un bon escriptor i, a més és natural de l’Olleria. Sap del què parla.

SOMIANT AMB ALEIXA EN "ALFABET COPULATIU"

2011-11-13T17:06:00.001+01:00

Article de Núria Cadenes en la revista El Temps núm. 1368 sobre literatura eròtica: Alfabet copulatiu on apareixem en les lletres D, G, M i R.

PREMIS LITERARIS CIUTAT D'ALZIRA 2011

2011-11-12T18:31:00.000+01:00

Anit anàrem al sopar de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. És un goig acudir d’hora a aquest esdeveniment per poder trobar-te amics i coneguts del món de les lletres que d’altra manera l’atzarosa vida de cadascú fa que ens veiem poc.

Una mitja horeta abans el rebedor de la Sala Rex Nature d’Alzira bullia d’escriptors, professors i gent tocada per la literatura. Al voltant de vuit-centes persones ens deixàvem emportar pel ragttime del grup musical València Hot Five que ens amenitzaria al llarg del la vetlada, les copes de martini i les salutacions. Després, amb una organització d’enveja entràrem a la sala on entre plat i plat, retall de conversa, glop de vi i salutacions des de la llunyania a algú que ataüllaves o t’ataüllava, anaven deixant caure els guardonats en les diverses modalitats. Si fa un parell d’anys vaig ser excessivament crític amb l’organització perquè hi havia parlaments massa llargs –algun d’ells en castellà– i moltíssima gent a la sala, cosa que feia que estiguérem enllaunats, enguany ha estat perfecte: el nombre de gent adequat perquè tots poguérem estar còmodes, un menjar excel·lent, uns parlament ajustats a la seva funció i uns premiats que no dubte que ens han deixat obres de primeríssima qualitat.

L’actor valencià Àlex Gadea fou l’encarregat de conduir l’acte.

Els primers a recollir l'estatueta dissenyada per l'artista Manuel Boix van ser els guanyadors de les modalitats de teatre, narrativa infantil i narrativa juvenil que es van fer públics en dies anteriors. Paco Romeu va rebre el VI Premi de Teatre Ciutat d'Alzira per Iceberg; Juan Emilio Gumbau el XVI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre per El viatge de lluna a les muntanyes; i Raquel Ricart el XVI Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil per A les mans perdudes.

La resta de premis, que encara no es coneixien, es lliuraren després del sopar. Berna Blanch, va ser el guanyador del VI Premi de Poesia Ibn Jafadja, amb l’obra Pol·len, un poemari sentit i fet en llargues caminades per la nostra geografia, una reflexió sobre la condició humana a través de la contemplació del paisatge.

El XVII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, va ser per a Josep Maria Seguí, professor de la Universitat Politècnica de València per Biotecnologia al menú. Manual de supervivència en el debat transgènic, una obra que es proposa donar informació científica a la societat perquè puga decidir sobre les bondats i els perills dels transgènics.

La sorpresa de la nit, al menys per a mi, fou el guardonat amb el XIII Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta: Josep Piera se l’emportà amb l’obra El somni d'una pàtria de paraules, una biografia novel·lada de Teodor Llorente que vol traure del que Piera anomena “l'Alzheimer valencià” el qui va ser el poeta i el personatge més rellevant del nostre segle XIX. Havent llegit amb fruïció ja fa temps l’obra del poeta Josep Piera sobre la vida d’Ausias March no dubte que serà un treball interessantíssim.

Es deixà per al final el lliurament del més antic dels guardons: el XXIII Premi de Novel·la, que va recaure en l’obra La trampa del desig, de l’escriptor Urbà Lozano, segons el jurat una novel·la sobre el desig que ens desvela els anhels més profunds que tots covem al nostre interior.

Doncs això, enhorabona a l’editorial Bromera i enhorabona als escriptors guardonats.

JO CONFESSO: JAUME CABRÉ PRESENTA LA NOVEL·LA A VALÈNCIA

2011-11-11T17:16:00.000+01:00

Ahir, 10 de novembre, l’escriptor Jaume Cabré va presentar el seu darrer llibre, “Jo confesso”, en un acte organitzat per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Toni Gisbert, secretari d’ACPV va donar la benvinguda en nom de l’entitat al nombrós públic assistent. Tot seguit Francesc Calafat, crític literari, i Núria Cadenes, escriptora i periodista establiren un diàleg –triàleg– amb l’escriptor.

Va ser un enorme plaer estar allí i poder escoltar Jaume Cabré. És un home que converteix una presentació en una didactíssima xerrada de literatura. El primer que digué fou que estava molt content de veure tanta gent somrient. I era cert, somriures que no cessaren al llarg de l'acte gràcies al to amb què aquest monstre de la literatura anava embastant la conversa de la taula.

Jaume Cabré és un home que estima amb passió la literatura, i això queda de manifest quan parla de com aborda el procés d'escriptura. Núria Cadenes li digué que se l’imaginava en una habitació amb les parets plenes d’esquemes, fletxes, personatges, apunts, fotos... (una cosa semblant a allò que veiem en les pel·lícules d'investigació americanes). Lluny d’això, Cabré confessa que ell s’escriu damunt. A la pregunta com es comença una història com Jo confesso, ell respon que senzillament... escrivint. Desconeix el tema, quin serà el personatge principal, com començarà i molt menys com acabarà el projecte encetat; però ell escriu i escriu, a partir d’un pensament o d’una imatge o d’una melodia o d’uns versos (Recordeu la teoria de l'ham poètic de Carner? Després d’uns mesos d’escriure sense rumb –fins i tot, anys– Cabré s’adona que tot el caos que ha creat necessita un ordre; explica que fins i tot els personatges se li rebel·len. Llavors es pregunta: «tu de què vols parlar?». I explica, referenciant Villatoro, que si ell sabera de què parlarà faria un assaig, però com que ho desconeix es dedica a novel·lar. També confessa que és un novel·lista maratonià, que si escriu de manera complicada és perquè necessita apassionar-se i que les històries vagen sorprenent-lo –com al lector– a mesura que escriu. Li agrada incloure citacions, fins i tot autocitacions, i referències de tot tipus. I és que Jaume Cabré no solament fa literatura, sinó que es permet la llicència de jugar amb ella.

Tenia por que es parlara massa de l’argument o que es desvetllaren aspectes importants del llibre. Tanmateix, després de més d’una hora d’escoltar Cadenes, Calafat i Cabré només sé que Jo confesso tracta d’un personatge que intenta escriure un assaig sobre el mal i que no se’n surt. Ara bé, Núria Cadenes adverteix que té efectes secundaris, i que es necessiten unes setmanes per acabar de pair aquest obra. També afirma que és literatura de pes, i no solament per les mil pàgines que té el llibre. Al seu compte de féisbuc, Núria Cadenes, unes setmanes abans, publicava: «Tan bon punt vaig començar a avançar per les seves pàgines, em va atacar una idea recurrent: jo, de gran, vull ser com en Jaume Cabré. Sense bigoti, però com en Jaume Cabré. Quan duia trenta o quaranta pàgines, vaig canviar de parer; sense condicions: si cal, em deixo bigoti, però vull ser com en Jaume Cabré».

Acabat el diàleg a tres, es va donar la paraula a un públic força interessat i participatiu. Finalment, l’autor va signar exemplars del llibre als assistents que així ho desitjaven.

Al final de la nit coincidírem amb Jaume Cabré, Toni Gisbert, Núria Cadenes i l’editor de Proa a la Papardella –a partir d’anit la pizzeria dels poetes (Núria, ens encanta)– i fer sobretaula amb ells. En privat ens dedicà el llibre i ens férem algunes fotos.

"Si em parles del desig" a Canal 9

2011-11-08T18:58:00.000+01:00

Canal 9, sí, sí, Canal 9 parla del poemari "Si em parles del desig" i dóna veu al poeta amic Manel Alonso. Com que la cosa és per a bé no diré res més. Gaudiu-lo.

LA NOVEL·LA "UENDOS" AL BLOG "COL·LECCIÓ DE MOMENTS"

2011-11-07T17:18:00.000+01:00

Carme Rosanas, del blog Col·lecció de moments, ha tingut l'amabilitat i la bonhomia de fer un comentari de la meva novel·la Uendos i de regalar-me aquest deliciós dibuix.

"M'ha agradat conèixer les diferents maneres de dir Follets, que en Francesc ens ofereix a la Introducció del llibre: Minairons (o manairons) al Pirineu, Pericó, Martinet, Bufarut, Gambutzins, Donyet, Duendo, nanet, Nitos, Boets... i no us els poso pas tots.

Ell hi afegeix el nom popular de la Vall d'Albaida: Uendos.

La veritat és que els llegeixes i et venen ganes de veure'ls. I segueixo llegint i els veig... els veig de veritat. Els veig com els dibuixo. (No sé si m'han quedat prou guapos o se m'enfadaran i vindran a tombar-me el saler o a esborrar-me arxius de l'ordinador. I és que jo ja pensava que existien, tot i que no ho havia confessat mai a ningú. Que passaria si comencés a explicar que crec en els Uendos? Ja podria anar dient que jo mai no bec res d'alcohol, ja... )

El llibre és un gran conte, molt bonic, explica les experiències del Sarmentet i la Pebrelleta, amb els humans, amb la seva mascota, la marieta, amb les formigues enemigues. (Diuen que els Uendos, només es poden deixar veure pels infants i jo em pregunto, se'ls deuen mirar els infants d'avui dia? O potser els tenim massa ocupats?)

Tenen poders màgics, poden aplegar núvols en un tres i no res per provocar una tempesta. Poden arribar fins als nostres somnis i són capaços de fer feines impossibles. Com poden carregar uns sacs pesats i grans per un home, si ells són tant petits? (Màgia pura, ja us ho dic. No sabeu per què passen algunes coses estranyes a la vida? O per què a vegades surt tot a l'inrevés? O per què a vegades hi ha coses que semblen arreglar-se soles? doncs ja teniu la resposta)

Bé, no us explicaré pas la història, és una història que et fa venir ganes de ser nen o nena per trobar-t'hi ben endins. Ja sabeu que a mi no em costa gaire. M'hi he trobat de ple. Amb ganes de compartir-la amb els meus nens, de seguida que la puguin entendre. Amb ganes d'explorar l'alzina del jardí a veure si veig alguna entradeta sospitosa. (No tingueu por, Uendos del meu jardí, no ho explicaré a ningú, ni us molestaré gens, teniu raó, les persones poden ser molt perilloses, però us asseguro que no pas totes)."

CASSOLA LITERÀRIA: JOSEP LLUÍS ABAD (IN ABSENTIA)

2011-11-06T11:05:00.000+01:00

CASSOLA LITERÀRIA: TONI MARTÍNEZ

2011-11-05T13:00:00.000+01:00

CASSOLA LITERÀRIA: JOSEP ALBINYANA

2011-11-04T17:17:00.003+01:00

CASSOLA LITERÀRIA: MANEL ALONSO

2011-11-03T08:46:00.000+01:00

SOMIANT AMB ALEIXA A COCENTAINA

2011-11-02T08:46:00.000+01:00

Dissabte, 29 d’octubre, en un dia molt plujós s’inaugurava la II Fira del Llibre, dins de la 665 edició de la Fira de Tots Sants de Cocentaina.

Presentàrem la novel·la Somiant amb Aleixa de vesprada i arrecerats a l’edifici de l’Ateneu Musical. L’acte estigué conduït per l’escriptor Ivan Carbonell, que preparà una magnífica exposició amb Power Point. Ivan Carbonell féu una bona dissecció de la novel·la atenent a tots els ets i els uts més recòndits de la mateixa. D’ella digué que “és una novel·la eròtica d’alt voltatge que navega entre les escenes eròtiques més explícites i una narració suau, culta, àgil, directa a l’interior del personatge d’Aleixa i plena d’aspectes culturals d’interés”. A més afegí que és “una novel·la adulta vedada a qui es negue a somiar i connectar amb el desig”. Fins i tot s’atreví a identificar l’autoria en determinants fragments.

En acabant, no s’estigué de fer-nos unes interessantíssimes i personals preguntes com ara quines lectures hi ha darrere d'aquesta obra, el paper de la dona davant del sexe o la vitalitat del gènere eròtic en l'actualitat. Amb aquestes qüestions i les del públic assistent nosaltres explicàrem tot allò que volíem dir sobre la novel·la i que portàvem escrit en un guió que, aquesta vegada, no ens fou necessari. Per finalitzar llegírem un fragment molt suggeridor a dues veus.

CASSOLA LITERÀRIA: LLUÍS ALPERA

2011-10-28T20:17:00.002+02:00

PRESENTACIÓ DE FRONTERES DE VIDRE

2011-10-27T17:33:00.000+02:00

Presentació del llibre de relats Fronteres de vidre a un grup de professors a València.

CASSOLA LITERÀRIA: FRANCESC ARNAU

2011-10-26T17:46:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: M. CARME ARNAU

2011-10-25T15:37:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: XAVI ALIAGA

2011-10-24T08:59:00.000+02:00

SOPAR 25 ANYS DE LA FOREST D'ARANA

2011-10-22T12:44:00.000+02:00

Anit fou un dia històric per a la poesia del País Valencià dels últims temps. Una trentena de persones es reunien en un sopar a La Societat Coral el Micalet per celebrar els 25 anys de les tertúlies de La Forest d’Arana. L’acte l’obriren els que foren l’ànima de La Forest d’Arana: Manel J. Romero, Francesc Collado i Pere Bessó. Que què és això de La Forest d’Arana? Doncs unes tertúlies que estigueren reunint des de 1986 fins a 1996 de manera ininterrompuda la major part del bo i millor de la poesia catalana al País Valencià. Tots els dimarts, coincidint més o menys amb la durada del curs acadèmic, ens reuníem a l’hora de bruixes –les dotze de la nit– al voltant duna copa, d’una rosa i d’una pluja d’amor per la poesia per escoltar un poeta que ens fera partícips de la seva creació. Després s’hi establia una tertúlia on tothom podia dir la seva sobre el recital en concret i la creació poètica en general. Jo m’hi vaig incorporar al principi de la dècada i em vaig convertir en un assistent assidu. Mai no agrairé suficient tot el qui hi vaig aprendre. Bé, en el número de la setmana vinent el setmanari el Temps en trau un reportatge; i també podeu trobar més informació en la pàgina que ha obert La Forest d’Arana on s’està recopilant fotografies i informació de la que fou probablement la tertúlia poètica més important dels Països Catalans (torne a repetir que foren 10 anys ininterromputs de presentacions poètiques; més de tres-centes nits de poesia en català al bell mig del cor de València. Començà al pub Arana, després al mític café Lisboa del carrer de Cavallers, després al café del Mercat, en acabant al Gestalguinos i per acabar al nou Lisboa de la plaça del doctor Collado, darrere la Llotja). Vora una cinquantena de poemaris; tretze números d’una revista de literatura, llibres d’homenatges a Estellés, Joan Brossa, Joan Valls i Jordà; un parell de llibres d’estudi d’autors; i tota l’estima del món per la poesia feren la saó necessària perquè molts dels qui hi començaren acabaren donant fruits ben saborosos.

Aquesta tardor fa 25 anys des que començaren les tertúlies i els vells ocellots i ocellotes que hi assistíem li retérem homenatge en aquest sopar. En acabar de sopar, alguns llegírem poemes –que es publicaran al mur de la pàgina de La Forest– i Josep Enric Grau ens regalà una de les seves poegrafies dramatitzant en clau d’humor DaDa una història dels Bòrgia Papes. Després, i com solia ocórrer en les tertúlies, uns quants ens n’anàrem al café Lisboa per fer-nos la penúltima.

En l’àlbum de fotos que penge podreu reconéixer moltes figures de primeríssima línia en el panorama actual de les lletres catalanes al sud de l’Ebre.

CASSOLA LITERÀRIA: ISABEL ROBLES

2011-10-21T15:45:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: BERNA BLANCH

2011-10-20T14:33:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: NÚRIA CADENES

2011-10-19T11:30:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: ÀNGEL CANO

2011-10-18T15:00:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: MERCÈ CLIMENT

2011-10-17T09:00:00.000+02:00

OVIDI MONTLLOR CONTA UNA ANÈCDOTA SOBRE JOSEP PLA I TERENCI MOIX

2011-10-16T13:10:00.000+02:00

A primeries dels 90 férem un sopar homenatge a Joan Fuster a l'Olleria (la Vall d'Albaida) al qual assistiren molta gent; entre d'altres Ovidi Montllor que ens regalà aquesta sucosa anècdota entre Josep Pla i Terenci Moix. Vaig tenir la sort de compartir-la just enfront d'ell.

SOPAR ESTELLÉS A CATARROJA 2011

2011-10-15T18:38:00.000+02:00

Ahir, 14 d’octubre, Catarroja s’unia als sopars Estellés responent a la crida que l’escriptor Josep Lozano havia fet l’any passat i que com una taca d’oli es va estenent al llarg dels Països Catalans, perquè ja ha saltat l’Ebre i tots comencem a fer nostre el poeta nacional Vicent Andrés Estellés.

Una trentena de persones ens reunírem al Casal de l’Horta Sud per compartir menges, conversa i poesia. És al tercer acte que acudim enguany i cadascun d’ells ha tingut unes característiques especials sota un mateix denominador comú: homenatjar el poeta nacional.

A Catarroja, convocats per Raimon Guillén, anàrem prenent la veu d’Estellés i recitant-li els seus dictats uns darrere els altres. En un moment determinat, i de forma totalment espontània, començàrem a llegir poemes a dos i com que la cosa ens agradà acabàrem fent realitat que la veu del Poeta arribara al poble: llegírem entre una vintena de persones (un vers cadascú fent una rotllana) el poema del Llibre de Meravelles Propietats de la pena, el que comença amb el vers Assumiràs la veu d’un poble... Va ser realment emocionant veure gent de tota mena fer seva la veu d’Estellés i deixar que els versos eixiren de la veu del poble. Estic segur que al Poeta l’haguera emocionat.

Honor i Glòria al poeta nacional.

CASSOLA LITERÀRIA: FRANCESC COLLADO

2011-10-14T08:05:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: FEDE CORTÉS

2011-10-13T09:26:00.000+02:00

II SOPAR ESTELLÉS A PUÇOL

2011-10-12T12:18:00.000+02:00

Anit, quan eixíem de casa per anar al Sopar Estellés de Puçol veiérem una persona coneguda en un semàfor. Paràrem per saludar-lo i ens preguntà: “On aneu?” i responguérem “A Puçol, a sopar amb ton pare”. Era Vicent, el fill d’Estellés.

La terra fa saó i els Sopars en honor al poeta nacional Vicent Andrés Estellés continuen rebrotant amb força arreu del País. Anit, organitzat pel Bloc de Puçol però obert per a tots (partits polítics i ciutadania) ens reunírem als locals del Sindicat Agrícola per festejar l’esdeveniment. Un sopar típic de l’horta valenciana confeccionat casolanamet per molts dels organitzadors ens delectà la gola i els versos del poeta de Burjassot ens reconfortà l’esperit.

Una setantena de persones sopàrem i honoràrem el poeta nacional. Versos i cançons ompliren el local. S’aprofità l’acte per retre homenatge també al poeta valencià assassinat a Barcelona, Salvador Iborra; així com, no faltà tampoc alguna lectura recordatòria a Enric Valor, Sanchis Guarner i Teodor Llorente.

Tots ens hem de congratular d’actes com aquest que ajuden a vertebrar el País Valencià; un país que molts volen dissolt i oblidat pel vent de ponent.

CASSOLA LITERÀRIA: TONI CUCARELLA

2011-10-11T08:59:00.003+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: RAMON GUILLEM

2011-10-10T08:38:00.002+02:00

PRESENTACIÓ DE SOMIANT AMB ALEIXA A L'OCTUBRE CCC DE VALÈNCIA A CÀRREC DE NÚRIA CADENES

2011-10-09T10:07:00.005+02:00

Dijous passat Somiant amb Aleixa es presentà a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.

L’escriptora i periodista Núria Cadenes li donà la mà a Aleixa perquè entrara en societat al terrat de l’emblemàtic edifici acompanyat d’un grapat d’amics i escriptors.
Tot i que començà la intervenció dient que la novel·la eròtica mai li havia fet el pes –i ací en cità algunes per dir que mai no les havia pogut acabar– continuà agraint-nos que l’haguérem fet partícip de l’esdeveniment perquè amb Somiant amb Aleixa se li havia obert la finestra per aquest gènere. Perquè veia que sí, que es podia fer literatura eròtica sense abandonar la dignitat literària. Moltes gràcies, Núria. Continuà posant de relleu la cura que havíem tingut els autors per no abandonar en cap moment el tremp literari al temps que parlàvem d’erotisme.
Al voltant d’aquest dualisme girà la presentació: una obra eròtica cal que ens moga el cos, però cal no perdre de vista que no és una col·lecció de cromos eròtics. Cal uns personatges redons, una estructura de novel·la i una història que enganxe el lector.
Després llegírem un fragment i parlàrem un poc de com sorgí la idea de fer una novel·la eròtica i de com hem escrit aquest llibre a quatre mans. També férem esment d’alguns aspectes importants de la novel·la com ara la psicologia del personatge, l’estructura helicoidal o el llenguatge emprat. En acabant, contestàrem les preguntes que un públic interessat ens va fer.

Ps. Una de les curiositats va ser quan se’ns acostà un xic parlant-nos un català aconseguidíssim amb un deix peculiar. Aclarida la qüestió resultà ser un gallec que mai havia estat als Països Catalans, ni mai l’havia estudiat a cap lloc. Era autodidacta. El fet d’estar enamorat de la poesia d’Estellés l’havia fet aprendre’l i de Galícia estant el perfeccionava escoltant Ovidi, Obrint Pas i altres grups que canten en català. Tot un gojós descobriment i exemple a seguir per a molts valencians.

CASSOLA LITERÀRIA: MANEL JOAN I ARINYÓ

2011-10-08T12:52:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: FRANCESC MOMPÓ

2011-10-07T08:06:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: EUSEBI MORALES

2011-10-06T08:19:00.002+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: JOAN OLIVARES

2011-10-05T11:32:00.001+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: VICENT PENYA

2011-10-04T08:26:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: TONI TERUEL

2011-10-03T09:03:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: JAUME PÉREZ MONTANER

2011-10-02T12:48:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: JORDI PIJOAN-LÓPEZ

2011-09-30T16:00:00.001+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: ANTONI PRATS

2011-09-29T15:10:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: M. CARMEN SÁEZ

2011-09-28T12:50:00.000+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: NÚRIA SENDRA

2011-09-27T09:10:00.002+02:00

CASSOLA LITERÀRIA: JOAN TORRÓ

2011-09-26T17:03:00.001+02:00

CASSOLA LITERÀRIA A XÀTIVA: REPORTATGE EN EL PERIÒDIC EL PAÍS

2011-09-26T11:39:00.003+02:00

Un arroz muy literario

Escritores valencianos rinden homenaje en Xàtiva a la 'Cassola al forn' y consolidan una serie de encuentros gastronómicos.

XAVIER ALIAGA.

Xàtiva. 26/09/2011

Font: El país

La idea comenzó como un encuentro gastronómico de escritores sin mayor pretensión. En el verano de 2009, el escritor Francesc Mompó le planteó al poeta Ramon Guillem organizar una degustación de allipebre en el puerto de Catarroja, en Casa Baina. Se apuntaron una veintena de literatos, incluyendo buena parte de las firmas más relevantes del panorama actual. Pero la cabra tira al monte y se redefinió el encuentro: los participantes debían aportar un texto de género abierto -poesía, cuento o miniensayo- y temática enfocada hacia el plato. Al año siguiente la experiencia se repitió en Ca les Senyoretes, en Otos, con Joan Olivares de anfitrión, donde una cincuentena de escritores exploraron las posibilidades literarias y gastronómicas de los bolets. El cuajo de la iniciativa invitaba a la continuidad. El sábado el colectivo se trasladó a Xàtiva, a Casa la Abuela, en una jornada dedicada a la cassola al forn. Previamente, los escritores locales Toni Martínez y Toni Cucarella guiaron a los participantes en un itinerario por la ciudad. A pesar del carácter lúdico, los sucesivos encuentros han generado textos reseñables, todos ellos difundidos a través del blog de Mompó.

"Hay gente que hace composiciones que funcionan en el contexto. Y otras personas, en la medida que hay escritores con mucho nivel, se lo toman más en serio y han producido auténticas joyas literarias", explica Mompó. "Al principio no era esa la intención", completa Guillem, "pero te pones a escribir y acabas disfrutando también de la parte literaria".

En Xàtiva la cosa dio de sí. Algunos cedieron a la tentación de versionar el célebre poema de Ausiàs March Veles e vents han mos desigs cumplir, musicado por Raimon y que contiene el célebre verso "bullirà el mar com la cassola en forn". Pero predominaron las composiciones poéticas ad hoc. Y los narradores aportaron relatos o prosas de tono nostálgico con una imagen recurrente, la de las mujeres que llevaban las cazuelas de arroz a los hornos de pan, una tradición rural en recesión. También hubo pinceladas de humor hilarante, e incluso hubo una narración de los catalanes Jordi Pijoan y Fede Cortés, invitados al acto, a medio camino entre la novela negra descacharrada y la ciencia ficción. "Dado el menosprecio de las instituciones por la cultura propia del país, está bien que se produzcan este tipo de iniciativas de forma natural. Aquí no hay ninguna organización detrás ni subvención de ningún tipo. Es el amor a la lengua, a la literatura y al país lo que nos empuja a hacer estas cosas. Si esa ilusión continúa viva, el país continuará vivo", filosofa Mompó.

CASSOLA LITERÀRIA A XÀTIVA 2011

2011-09-25T10:30:00.002+02:00

Ahir, 24 de setembre, dia a de la Mercè, Xàtiva, capital de la Costera, esdevenia també capital literària del País Valencià. Mig centenar de persones, entre les quals una trentena llarga d’escriptors i poetes, es reunien al ja mític restaurant “Ca l’abuela” de la ciutat per festejar literàriament –amb permís de la pituïtària- les excel·lències d’un plat tan nostrat que fins i tot el gran Ausias March el necessità per a un dels seus poemes: Bullirà el mar com la cassola en forn. Sí, la cassola reuní voluntat i lletres a la lleialtíssima i socarrada, per les ventades històriques que li vingueren de ponent, ciutat de Xàtiva.

És el tercer any consecutiu que la gola reuneix al seu voltant, de forma natural i consecutiva, part de les plomes més excelses del país. Si el primer any fou la crida de l’anguila qui ens convocà al port de Cataroja (a Casa Baina), i l’any passat foren les excel·lències boscanes del bolet les que ens feren acudir als peus del Benicadell a Otos (a l’hotel rural de Ca les Senyoretes), enguany ha estat la capital de la Costera qui ens ha obert els braços al voltant de la Cassola.

L’acte començava amb la convocatòria a les 12.00h a la Font del lleó de l’Albereda de Xàtiva; on Toni Cucarella i Toni Martínez ens esperaven per fer d’experts cicerones de tan meravellosa ciutat. Restes de la murada que l’estrenyia i defensava, portes d’accessos a la ciutat, estratègiques i històriques fonts d’abeurar que donaven la benvinguda a ramats i traginers que s’endinsaven per les seves artèries, edificis renaixentistes que havien aconseguit romandre malgrat la tènia capitalista i malabava que els volia terra edificable –hereva d’aquells que li calaren foc i penen simbòlicament amb la sang al cap in saecula saeculorum-, tot adobat de la saviesa, intel·ligència i saborosos anecdotaris dels dos Tonis, poca broma.

Després del trajecte a peu, pujada amb el trenet turístic –també gentilesa del cicerones mecenes–, només per a nosaltres, al majestuós castell. Un suc de civada o un martini tenien la culpa que descansàrem bressolats per una fresqueta que la ciutat al fons (no és cap rústic acudit) ja desitjava per a ella per la basca (xafogor, que teníem tres representants de la germanor Ebre enllà). Al fons, la ciutat als nostres peus, i després lliurada a les veus primigènies dels fills d’aquesta terra.

Acabades gerres i copes refrescants, el trenet ens deixava a la Plaça de la Bassa a les portes del restaurant Ca l’Abuela –ca l’auela havia fonetitzat des que venia de ben menut amb mon pare a la capitaleta. Allí, a taula parada, començàrem a regalar-nos ulls, nas i gola amb el següent menú:

- Coquetes de la comarca
- Mullaoret de tomaca en conserva cassolana i bonítol sec
- Formatge de la Llosa amb confitura de taronges primerenques
- Sardina, pimentó amb ceba i ou de corral a baixa temperatura
- Arròs al forn de Xàtiva (CASSOLA)
- Monjàvena i gelat de llet merengada amb xocolata
- El menú incloïa: vi blanc/negre, DO València; Aigües / cerveses / refrescos; pa/ café/ infusions.

El local reunia a Sergi Pitarch, M. Carme Arnau, Joaquima Barba, Josep Albinyana, Joan Torró, Fede Cortés, Carles Pastor, Berna Blanch, Jordi Pijoan, Ivan Carbonell, Paco Collado, Toni Teruel, Joan Olivares, Núria Cadenes, Manel Alonso, Toni Prats, Núria Sendra, Àngel Cano, Lluís Alpera, Manel Joan i Arinyó, Francesc Arnau, Vicent Penya, Lluís Roda, M. Carmen Sáez, Eusebi Morales, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Ramon Guillem, Toni Martínez, Xavi Aliaga, Toni Cucarella, Mercè Climent i Francesc Mompó; a més d’acompanyants i amics.

Acabades les delicioses menges i per ordre invers de l’alfabet foren cridats un a un perquè ens deleitaren amb les composicions que cadascú havia dedicat a la cassola. Poemes, relats, dietaris, combois i facècies diverses aniran sent publicades a poc a poc en aquest blog amb la corresponent fotografia de l’autor.
Concloguérem l’acte amb la seguretat que el proper any, un nou plat en alguna de les nostres comarques ens reunirà al seu voltant.

Ps. Enguany, a més de la participació de l’amiga Núria Cadenes, que ens és conciutadana i germana, també hem comptat amb la presència de l’escriptor tortosí Jordi Pijoan i de l’escriptor de Falset (el Priorat) Fede Cortés.

EL REPORTATGE QUE MAI VEURÀS PER TV ESPANYOLA

2011-09-22T16:45:00.000+02:00

SOPAR ESTELLÉS A BENIMACLET 2011

2011-09-18T10:05:00.000+02:00

El País Valencià porta més de tres-cents anys sofrint salvatgement l’embranzida espanyolista orientada a la descatalanització i a l’assimilació fins a convertir-lo en un apèndix “provincial” del sud-est espanyol. De primer amb les armes castellanes i borbòniques que acabà en els fets de trista memòria de la Batalla d’Almansa en 1707 i el consegüent Decret de Nova Planta pel qual perdíem –per just dret de conquesta; deien ells– els Furs que ens havia llegat el rei Jaume I. Després no han parat de prendre tantes accions com creien necessàries perquè aquest procés d’assimilació fóra imparable i definitiu: mesures repressives contra la llengua i les institucions autòctones, creació d’empreses que facilitaren l’emigració espanyola cap al País i la colonització massiva per anar desvirtuant a poc a poc la catalanitat del País Valencià, trencament amb la resta dels territoris de la Corona d’Aragó de totes les maneres possibles –fins i tot fent nàixer artificialment una actitud xenòfoba contra Catalunya i tot allò que s’identifique amb la marca catalana–, segrestament de la TV3 perquè no fóra element lingüístic referencial i unificador...

D’aquella pols aquest fang.

Jo, que sóc escèptic de mena perquè veig l’èxit que estan obtenint permanentment aquestes maquiavèliques estratègies, cosa que va fent retrocedir, com més va més, la vehicularitat del català al nostre estimat país, salude i celebre els Sopars Estellés a mode dels escocesos Burns suppers que allà es fan en honor del poeta romàntic Robert Burns.

Un país com el nostre, que han aconseguit desllavassar tant, està necessitat de mites i referents que ens unifiquen i ens retornen les essències que ens feren nàixer com a valencians. És per això, crec jo, que la proposta llançada l’any passat per Josep Lozano de celebrar aquest esdeveniment ha arrelat de seguida i amb entusiasme al llarg i ample –poc ample– País Valencià, i ha començat a prendre cos també enllà de l’Ebre. Necessitem referents sòlids que ens refermen com a poble; referents com els que es conjuminen de manera magistral en la poètica de Vicent Andrés Estellés. Estellés és el poeta que ha sabut fer que la poesia baixara al carrer i que el modus vivendi dels valencians entrara de forma natural i amb molta força en la torre d’ivori de la més alta expressió poètica.

Les festes Estellés creixen de manera imparable com els bolets a la tardor. Alguna cosa en les fibres més íntimes del poble estava esperant que algú sembrara l’esperança que ens puga fer reviscolar. Gràcies Robert Burns, gràcies Josep Lozano i gràcies Vicent Andrés Estellés. Honor i Glòria al Poeta Nacional.

Anit vaig poder assistir al primer sopar Estellés d’enguany –i no serà l’únic–. Va ser a Benimaclet, on em vaig delectar amb el magnífic parlament que va fer el poeta Jaume Pérez Montaner, presentat per Xavi Sarrià, on focalitzava la figura de l’Estellés del poble, el poeta fill del forner de Burjassot. Després del sopar popular que organitzaren el col·lectiu Benimaclet Viu i el Centre Social Terra, es feren lectures del poeta.

Entrevista feta per Jesús M. Tibau a Mercè Climent i a Francesc Mompó en la TV de les terres de l'Ebre.

2011-09-16T14:09:00.000+02:00

CRIDARES LA MEVA ATENCIÓ ENLLÀ DEL TEMPS

2011-09-15T19:10:00.000+02:00

CRIDARES LA MEVA ATENCIÓ ENLLÀ DEL TEMPS

Assagen de retenir sota la manta

la calor dels cossos famolencs

mentre continuen desfilant enllà dels ulls

l'afusellament de les idees

i la destrossa dels records.

La paraula els pesa com les parpelles

en una dansa silenciosa de pluja i plom.

Pleguen el passat al coll de Portbou

on els nasqué l'instant etern del daguerrotip.

Tots s'ajustaren a la posa furtada

i al contacte de la fugida solidària,

però tu, colze al genoll sostenint la pensada,

què et balla sota la gorra militar,

la feblesa d'un amor abandonat

o la fúria d'una vida feta estralls?

SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ. 11 DE SETEMBRE

2011-09-12T11:19:00.001+02:00

Aquest cap de setmana hem estat a Barcelona. Havíem d'anar a la Setmana del Llibre en Català el diumenge 11 de setembre i hem aprofitat per passar-hi el cap de setmana. Entre d'altres coses hem anat a retre particular homenatge als herois de la terra al Fossar de les Moreres.

Tota la calor del món s'havia congriat aquests dies a Barcelona; la basca o xafogor feia que part de tu esdevinguera una substància gelatinosa que acoseguira la independència corporal -sort d'ella-, tres vegdaes vaig haver de canviar-me de samarreta per Barcelona en un matí per poder sentir-me amb un poc de dignitat.

Bé, la calor podia combatre-la d'aquelles maneres, però i la realitat lingüística? Jo diria que de cada deu persones a qui ens dirigíem en català, set ens contestaven en castellà. M'ha fet la impressió que estava a la València de fa trenta anys. I si vaig encertat en l'anàlisi, o us espavileu o aneu encarrilats irremeiablement cap a una Barcelona castellanitzada on qui parle el català serà mal vist i se l'acusarà de maleducat. Espere equivocar-me.

Diumenge de diada anem al Parc de la Ciutadella a la caseta 18 de l'Associació d'Editors del País Valencià on ens fan unes gravacions individuals primer sobre la novel·la Somiant amb Aleixa i després col·lectivament als quatre escriptors que hi estàvem.

Ací a la caseta amb dos dels meus llibres: Somiant amb Aleixa (escrit amb Mercè Climent) i Fronteres de vidre; també hi havia la novel·la Els fantasmes del Lacrima Coeli, Camí d'amor i el poemari eròtic De la fusta a l'aigua.
Al llarg del matí vaig tenir l'immens plaer de convertir l'aire en fang i un seguit de gent que només coneixia per les ones en un tatxim-tatxim es materialitzare. Gràcies, Carme Rosanas, Onatge, Elfree, Antaviana (senyoreta Valls); i com no, xarrar una estona amb l'amic escriptor Jordi Pijoan.

Un moment a la taula dels escriptors amb Mercè Climent, Josep Ballester i Salvador Vendrell.

SOMIANT AMB ALEIXA EN LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

2011-09-05T19:40:00.000+02:00

Diumenge, 11 de setembre, al llarg de tot el dia estarem (Mercè Climent i jo) signant exemplars de Somiant amb Aleixa (Ed. Bromera) dins dels actes de la Setmana del Llibre en Català al Parc de la Ciutadella de Barcelona (caseta número 18 de l’AEPV).

A les 13.00h tindrà lloc la presentació del llibre.

Serà un plaer saludar-vos si us acosteu per allí.

Per a més informació: http://www.lasetmana.cat/

ESTELLÉS: UNA ANÈCDOTA I UN POEMA PSEUDOINÈDIT

2011-09-04T09:34:00.002+02:00

Vicent Andrés (fill d'Estellés) i Francesc Mompó

L'anècdota: Estellés té una novel·la eròtica que porta per títol El coixinet. Bé, doncs, un dia, Vicent, el fill del gran poeta em deia que son pare li havia posat un altre títol, però que a l'editor no li va semblar massa adient. El títol que Vicent Andrés Estellés havia pensat per a la seva novel·la eròtica era El rovell dels ous, però que a la fi es quedà amb El coixinet.

El poema inèdit és un dels que ens lliurà a La forest d'Arana perquè el publicàrem nosaltres, i que fins aquell moment romanien inèdits. Els membres de La Forest d'Arana li'ls publicàrem en el llibre homenatge Vida contemplativa.

Ps. Si fuseu pel blog podreu trobar els altres.

II
Camioners que travessen les nits,
creuant brutes ciutats de glaç i fang,
beuen d'un glop en bars de carretera
i d'un cop sol s'hi passen per la boca,
aspra, la mà, i segueixen xerrant,
rememorant els béns d'aquella puta
que li ho van fer, i l'un darrere l'altre,
setze embriacs, una nit de dissabte,
i a l'engonal se li n'eixia el semen;
o el pobre guany, la vida miserable,
les nits d'hivern i les nits d'estiu,
creuant els gels i creuant la calor,
o aquella nit, amb la finestra oberta,
que ho varen fer amb aquella xicona,
i amples de gest reviuen l'episodi.
Camioners que travessen les nits
sense arribar, sinistres, enlloc mai,
i seguiran, perquè segueix la nit.

10 COSES EXTRAORDINÀRIES QUE L'ESTIU M'HA REGALAT

2011-09-02T18:10:00.001+02:00

Vilafranca de Conflent, agost de 2011

Seguint la invitació de Mercè Climent al blog Els primers gestos del verd, jo també deixe constància de 10 coses que han fet que l'estiu fóra especial:

Jo també he pujat en un cavallet del carrussel. Normal, anàvem junts.
He tingut dos fills literaris més: Somiant amb Aleixa i Fronteres de vidre. I un refillol de tres poemes al llibre col·lectiu Poesia a la frontera.
He tornat a gaudir de les cançons de Georges Brassens. Vaja en homenatge d'ell.
He estat per les terres del Matarranya i m'he banyat amb els colors de la meva llengua.
Li he posat cara i conversa a una amiga virtual. Eh, Cli?
Hem estat de nou pel nord de casa i continua sent ma casa.
He fet un meravellós viatge amb 3 parelles d'amics amb "flagoneta".
He llegit poquet -venia de llegir 155 llibres en pocs mesos- però he deixat que la meva pell s'amarara de tot el que l'envoltava.
He revisat una novel·la que tenia al calaix i l'he feta volar cap amunt.
He valorat moltíssim les coses més ínfimes: la salutació de l'herba, la posa orgullosa dels oms, el gest rialler del riu, el xiuxiueig de la nit...

LA PRINCESA DE JADE

2011-09-01T15:50:00.000+02:00

De la mà de Coia Valls ens endinsem per les terres orientals i exòtiques del sVI dC. De Contastinoble a Wuhan; de l’emperador Justinià a l’emperador Yuandi; de l’emperadiu prostituta Dorotea a la princesa borda de Jade, passant per la filla del desert Najaah; del teixidor Xenos al seu fill Úrian; dels monjos nestorians Rashnaw i el seu deixeble Tistrya, del soldat imperial Lysippos i els seus hòmens; tots plegats en una novel·la coral de ritme trepidant i magníficament narrada. Els secret de la seda és cobejat per occident i els caldrà anar a descobrir-lo a les llunyanes terres d’orient i portar-lo a Constantinoble. Una novel·la que t'enxampa des de la primera pàgina.

Un tall:

“–El meu avi i jo fèiem mandales. Recordo el dia que em va portar la sorra. Durant molta estona, l’un al costat de l’altre, no ens vam dir res. M’explicava que s’hi poden escoltar les carícies del mar si tanques els ulls amb prou força. I jo m’ho vaig proposar, anant tan lluny com m’era possible, però no vaig sentir res. Amb el pas del temps em va instruir en aquest art. La força rau en el cercle, em deia. A mesura que ens allunyem del centre, ens obrim vers l’exploració de l’univers. Com aquesta gota que s’expandeix cap als extrems. La veieu? –demana la princesa, assenyalant el tremolar de les rotllanes líquides”.

La princesa de Jade

Coia Valls

Editorial Columna

PETITS PARADISOS

2011-08-30T19:40:00.000+02:00

Des que era xicotet que no havia anat a collir figues. Tota una acció plena de records d'infantesa: tacte, olors, imatges, sabor, inocència, il·lusions... tot un paradís arrecerat a la sala de l'ànima. Directament de la figuera a casa. Serviu-vos-en si us ve de gust.

DE PORTBOU A COLLIURE

2011-08-29T15:40:00.000+02:00

Pujàrem la muntanya amb cotxe i ens aturàrem al coll per veure el pas per on milers i milers de republicans fugien de les assessines urpes franquistes. Darrere deixaven morts, derrota i il·lusions. Totes els rostres denoten la tragèdia, però a mi em cridà l'atenció el soldat que hi ha cap a la dreta amb la gorra militar aguantant-se la cara amb la mà i recolzant-se sobre el genoll; tota un exemple de metonímia de la desolació humana.

Passaren pel mig d'una terra que la història encara vol que siga frontera colonial. Algun dia tornarem a empalmar allò que trencaren el 1657.

A Colliure presentàrem el nostre respecte al poeta espanyol Antonio Machado.

Un Colliure que aliè a les tragèdies històriques -o no- vivia les seves festes estivals.

EL RASTRE DE JAUME I A MONTPESLLER

2011-08-26T09:59:00.001+02:00

"E, quan la reina nostra mare se sentí prenys, entrà-se'n a Montpestller. E aquí volc Nostre Senyor que fos lo nostre naiximent en casa d'aquells de Tornamira, la vespra de nostra dona sancta Maria Candeler."

Bé, la casa on diu Jaume I que va nàixer ara és la Cambra de Comerç i Indústria. El punt d'informació de Montpesller on vaig preguntar (Plça de les Comèdies) no sabien donar-me raó de res. Els vaig haver d'explicar jo l'assumpte. Quan cridaren una altra funcionària, i cercant per la xarxa, em digueren on estava la casa i també un torreó que hi ha darrere de la catedral on una ordre de cavallers li dedica la placa que adjunte en la foto. No hi vaig poder trobar res més del nostre rei.

A tot això, els vaig demanar els fullets en català i em digueren que com que la gent no els demana, no en tenien. Així que ja ho sabeu: demaneu-los en català encara que siga al Japó; la funció crea l'òrgan.

RECITANT EL POEMA A PAUL VALERY I A GEORGE BRASSENS

2011-08-25T15:36:00.000+02:00

Poema fet de camí a Sète per a George Brassens i per a Paul Valery (els dos mestres dels cementeris marins). Llegit davant la tomba de Valery amb la companyia d'altres poetes valencians.

LITERATURA ERÒTICA A LA UNIVERSITAT CATALANA D'ESTIU DE PRADA 2011

2011-08-24T12:29:00.000+02:00

El passat 17 d’agost tenia lloc a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada una Taula Redona sobre Literatura Eròtica i posterior debat.

Cinc guanyadors del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida –únic premi d’aquest gènere que queda viu no només als Països Catalans, sinó al llarg de tota la Península– aprofitaren per parlar en primer terme de literatura, d'erotisme i de les seues obres davant d’un nombrós públic interessat en el tema.

Toni Teruel, president de l’Associació d’Amics i Amigues de la UCE de Prada, era l’encarregat de presentar l’acte i els escriptors participants als assistents. L’ordre a seguir venia marcat per l’any de l’obtenció del premi. Així el primer en pujar la temperatura de la sala –si és que això era possible– era Joan Olivares, guardonat en dues ocasions amb Dies de verema (1997) i Pell de pruna (2007). Tot seguit Ramon Guillem ens parlava sobre A foc lent (2004); Carles Cortés sobre Sara, la dona sense atributs (2009); i Mercè Climent i Francesc Mompó sobre Somiant amb Aleixa (2010). L’acte servia a més per presentar aquesta última, per ser la darrera obra premiada i publicada per l'Editorial Bromera.

També hi hagué temps per al debat i les opinions de l'auditori, on es destacaven aspectes com la forta embranzida valenciana en el gènere o l’aportació de lèxic al capdal normatiu del català.

POEMA A BRASSENS I A VALERY

2011-08-23T10:10:00.000+02:00

POEMA ESCRIT DE CAMÍ A SÈTE PER A GEORGES BRASSENS I PER A PAUL VALERY; I LLEGIT DAVANT LA TOMBA DE VALERY.

CEMENTERIS MARINS

Fumaré uns versos sense guitarra

vora una mar coneguda,

li deixaré com a penyora
l’alè de l’onatge pairal,
bescanviarem, si més no un instant,
el tacte de la sorra i la pell nua
de les jeunes filles de la Camarga.
Sé que ja ets pols i música
com música i mar és Paul,
mes també sé que tots tres tastem
de l’escudella de la llum

i de la secreta taula dels mots.

Alce la copa a la falsa frontera

on descansen els morts.

Agost 2011

100 ANYS DE VALOR

2011-08-22T10:00:00.002+02:00